Els adeus del Jaguar, de Joanjo Garcia (Bromera)

Etiquetas

Edicions Bromera, Els adeus del Jaguar, Joanjo Garcia

Sovint, quan ens expliquen una història, volem saber tots els detalls, totes les raons; observar el fil conductor que ens porta d’un lloc fins a l’altre. Hi ha relats que busquen precisament això, que anem passant pàgines per saber què va ocórrer, com va ocórrer. Però què passa quan no podem tenir totes les respostes? Què passa quan el que realment importa del relat és comprendre que, a vegades, no podem entendre-ho tot? La història que ens porta Joanjo Garcia, Els adeus del Jaguar, no busca explicar-ho tot, sinó reconstruir uns fets a través del passat i el present, creant un teixit de records i moments que culminen amb una certesa: la importància de trencar el silenci.

Els adeus del Jaguar, novel·la publicada per Bromera a la col·lecció Trànsit, i guanyadora del Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil, explora un dels temes tabú de la nostra societat: el suïcidi. I ho fa a través de la veu de l’Aina, una jove que torna al poble després d’un temps, per intentar comprendre què va passar, per què el seu amic va fer el que va fer. Busca una raó, un motiu, quelcom que doni sentit o que, com a mínim, pugui fer comprensible allò que, des de fora, sembla incomprensible. L’Aina no hi era al poble, quan va passar, i això també la remou, l’empeny a cercar, a buscar respostes que sembla que ningú vol donar, perquè no se’n parla, perquè s’ha optat pel silenci, perquè fins i tot se l’ha esborrat de les parets, on ell havia dibuixat el seu sobrenom, el seu jaguar.

Comencem el viatge precisament així, amb un viatge: la carretera, el cotxe, els llocs per on has passat durant molts anys, cada estiu. Hi ha un moment on no saps quant de temps ha passat, si fa un any o dos que l’Aina no trepitja el poble, però això després es va descobrint. Aquí el que importa és el sentiment que transmet, la forma en què els pensaments que miren cap al passat es van cosint amb el que passa ara, mentre avancem per l’asfalt. No sé si és una cosa buscada per l’autor, però la veritat és que hi ha moments en aquest primer capítol que apel·len a la nostàlgia dels propis estius viscuts, perquè, com a mínim en el meu cas, també hi havia una carretera i uns edificis que indicaven que ens estàvem apropant. I com li passa a l’Aina, de cop i volta, un dia descobreixes que els sentiments que et desperten aquests llocs són lleugerament diferents, i no saps per què. És difícil no emmirallar-se amb els records de l’Aina, la seva manera d’exposar els estius d’infantesa i d’adolescència, aquell punt romàntic amb que observem certs aspectes del passat. Hi ha alguna cosa molt natural en la seva manera de relatar els petits fragments de vida i això fa que els sentis propers. D’aquesta manera, entres en el món de l’Aina, del Jaguar, de la colla i els fas teus en poques pàgines.

Com deia, l’autor ens presenta un viatge que és una reconstrucció del passat, però també un retrobament amb allò que no saps on situar, perquè tot ha canviat. Es tracta d’una novel·la curta, escrita en primera persona i, per tant, tot ho veiem a través dels ulls de l’Aina, de les converses que té, de les petites fotografies que ens fa del poble, de la seva relació amb el Jaguar, amb els amics, amb els seus pares… Aquesta mena de trencaclosques (a la novel·la n’apareix un que fa també de mirall i de símbol) ens recorda que la vida no és lineal, que tampoc recordem totes les coses; estem fets de fragments, d’històries que podem recordar o que necessitem que algú ens ajudi a omplir, perquè ens falta una peça, perquè les voldríem tenir totes, però no tenim les eines, perquè no som un narrador omniscient, només som persones que saben mirar, cap a dins i cap a fora, però que no poden copsar-ho tot. I les persones a vegades es trenquen, no d’una manera visible, sinó interior. I no sempre es pot veure la ferida de l’altre o la podem veure quan som nosaltres els que ens hem trencat.

El retrat que fa dels personatges i de la vida al poble és molt interessant, perquè planteja les diferents maneres d’adaptar-se, d’observar la vida i el futur: hi ha qui decideix quedar-se, hi ha qui vol alguna cosa més; hi ha qui gaudeix de la possibilitat de conèixer a tothom i hi ha qui desespera per aquesta mena de Gran Germà que circula pel poble i que fa que et sentis sempre observat, conegut i reconegut (el Juan David, el Jaguar, comenta que troba a faltar ser anònim a la gran ciutat). El poble, i els pobles, serveixen també per exposar una realitat, aquestes zones buides que van creixent al nostre mapa, pobles que viuen un incendi invisible que crema i va deixant edificis que només s’habiten quan arriben les vacances.

El context és important. En el fons, a totes les històries el context, les persones que ens envolten i el caràcter dels personatges són importants. Sí, estem al món de la ficció, però al final els personatges són miralls de les persones i estan formats per un munt de parts. No som éssers aïllats, tot ens afecta: la relació amb els pares, amb els amics, les expectatives, pròpies i alienes, els silencis, les circumstàncies… Per això és tan interessant la forma en què avança la reconstrucció de l’Aina, perquè ella, com el lector, vol tenir totes les respostes, tots els motius, però a vegades no hi ha una resposta concreta, només petits fragments. Ella busca aquesta raó: apunta un nom, dos; pensa en un detonant, en un culpable; necessita que hi hagi una cosa concreta, palpable, identificable: és això, això el va empènyer… Però només troba pinzellades, silencis que es trenquen i que mostren una realitat que ella no coneixia, potser perquè no hi era sempre, potser perquè només tenia fragments, com la resta. Cap al final potser tenim un quadre més complet, però fins i tot llavors sabem que falten coses, perquè no podem endinsar-nos al cap del Jaguar, no sabem què passava al seu interior. Per això és tan difícil d’explicar. I per això és tan interessant mostrar la complexitat de la salut mental i del suïcidi, dels suïcidis, perquè tots són diferents, com som diferents nosaltres.

Els adeus del Jaguar va guanyar un premi de novel·la juvenil, i és un llibre que pot aportar molt als joves, sobretot si el llegeixen amb algú, si el poden comentar, si serveix precisament per trencar el tabú de la salut mental i del suïcidi. Per fer això potser els primers que han de començar a trencar aquest silenci són els adults i per això crec que també és un llibre per a adults, perquè és una porta per comprendre, per començar a fugir dels discursos simplistes o dels que culpabilitzen a la persona que pateix (perquè no fa un esforç, perquè és dèbil, perquè el seu caràcter és…) o a la família que ha perdut a algú per no haver-ho vist abans. Aquest és un llibre que busca precisament mostrar que molt sovint no hi ha un únic motiu. Pot haver-hi un detonant, sí, però la complexitat del tema és immensa i només tenim les peces d’un trencaclosques.

S’agraeix l’epíleg del llibre, on es poden trobar una sèrie de preguntes i respostes sobre el tema que ajuden a entendre la importància d’entendre el dolor interior de les malalties mentals; la importància de no utilitzar la paraula “depressió” com a sinònim de tenir un mal dia o estar trist; la importància d’abandonar d’una vegada certs missatges que culpabilitzen a uns o altres…

Un llibre que és una porta per parlar d’un tema tabú; una història plena de tendresa, que emociona perquè l’autor ha aconseguit que sigui propera i perquè hi ha una imatge preciosa, una fotografia final que parla dels personatges, però que també parla de nosaltres, de la nostra manera de mirar.

Bon divendres i bones lectures!

Inés Macpherson

Impossible, d’Erri De Luca (Bromera)

Etiquetas

Edicions Bromera, Erri De Luca, Impossible

Reconec que, fins fa uns dies, no havia llegit cap llibre d’Erri De Luca (Nàpols, 1950). Davant d’aquesta afirmació, és probable que alguns haguessin exclamat «com pot ser que no l’hagis llegit encara? És impossible», una expressió habitual davant d’algú que no ha llegit o vist segons quin llibre, pel·lícula o sèrie. Per què dic això? Doncs perquè a vegades utilitzem aquesta paraula, «impossible», com una manera de globalitzar allò que per a nosaltres és normal, com si el nostre melic fos extrapolable a la humanitat sencera. No és possible que (no) hagis fet això o t’hagi passat allò; és impossible que pensis així, o que hagis viscut allò altre… Utilitzem paraules que volen dir moltes coses i a vegades no sabem realment què volen dir o d’on venen, de quin espai de la nostra ment neix aquesta necessitat de marcar els límits que alguns mots proposen. Potser també per això Erri De Luca comença el seu llibre Impossible (publicat per Bromera, amb traducció d’Albert Pejó) amb una cita d’Israel Bashevis Singer: «Sovint he sentit explicar una cosa i dir “No és possible”, per descobrir menys d’un any després que en algun lloc havia passat de debò». La nostra realitat a vegades és més petita del que pensem; n’hi ha moltes altres, i no parlo de fantasia o ciència-ficció, parlo de les realitats que habiten altres cases, altres barris, altres famílies o comunitats, altres països i, en el fons, altres temps. La manera en què parlem d’ella, les paraules que escollim per definir-la a vegades diu més de la nostra mirada, de la nostra necessitat que de la realitat en sí. Al final, «impossible» potser és simplement la manera en què definim un fet fins que succeeix i es fa possible. Qui decideix, per tant, quin fet és realment impossible? Com podem saber que alguna cosa mai tindrà lloc?

Perdoneu aquesta divagació, però reconec que aquest Impossible d’Erri De Luca m’ha fet pensar en les paraules (el seu protagonista també ho fa, sovint), en el discurs, en la forma que tenim de pintar el món segons ens interessa o ens diuen que ens interessa. Però abans de seguir amb això, parlem una mica del llibre en sí mateix, de la història que ens proposa i de com ho fa. Es tracta d’una historia narrada amb dos formats diferents: un diàleg que és un interrogatori, i una correspondència epistolar que només té un interlocutor. De Luca ens planteja com a premissa el que podria semblar una estampa quasi quotidiana: un home surt a passejar per la muntanya tot sol, perquè li agrada, perquè gaudeix de la solitud i de la immensitat de la natura. Però es troba amb un altre home. El deixa passar, perquè prefereix anar sol, tranquil. Al cap d’unes hores, descobreix que aquest home ha tingut un accident i ha mort. Casualitats de la vida, o no, l’home mort era un antic company de lluita del protagonista; un company de lluita que els va trair fa molts anys. Aquesta coincidència no li sembla simple casualitat al fiscal, qui decideix acusar-lo d’homicidi. I així comença el diàleg, l’interrogatori entre dues realitats: la d’un jove que viu còmodament dins del marc legal i social del país on ha nascut, i la de l’home que va ser revolucionari, que segueix considerant que el món no funciona del tot com cal i que no ha claudicat ni dels seus ideals ni de la persona que és. És aquesta dualitat, aquesta diferència entre els dos homes que hi ha a la sala, el que provoca que l’interrogatori no sigui el que hom esperaria en una investigació per homicidi, i que es transformi en un diàleg profund que va molt més enllà dels simples fets de la mort, accidental o provocada. Passa quelcom similar amb les cartes, que ell escriu al seu «amormeu», sense cap intenció d’enviar-les, simplement com una manera de comunicar-se, de recordar i endreçar els pensaments i els records en forma de diàleg amb l’altre.

A través d’aquests dos formats podem dibuixar un quadre del caràcter i el passat del protagonista, però també de la petita història que ens explica i de la gran història que també marca un país. Descobrim la lluita revolucionaria, els anys de plom italians, i podem observar un petit fragment d’una Itàlia que potser molts lectors no coneixen. No es tracta d’un llibre d’història, però sí que la història serveix com a rerefons i com a explicació, com a fil conductor que ens recorda que les coses tenen un passat, que alguns dels drets que creiem inamovibles es van haver de lluitar durant anys en molts països. Hi ha lluites que van sortir bé, que van collir els seus fruits, d’altres que van ser derrotades o que feien servir mètodes que ara no entendríem. Però existien. Dit això, aquest llibre no ens parla simplement d’això. No ens parla del passat, sinó que també ens porta al present. De fet, durant tot el llibre trobem reflexions sobre la justícia social, sobre la llibertat, sobre l’Estat, sobre el capitalisme i la forma en què tracta al treballador. Un exemple el podem trobar durant un dels primers diàlegs, quan estan parlant d’accidents. El protagonista li retreu al fiscal que ell està disposat a considerar accidents laborals el que en realitat són «homicidis de treballadors, que es veuen empesos més enllà del límit de resistència i de les condicions de seguretat». Com sempre, un pot estar d’acord o no amb el protagonista, però és interessant que apareguin aquest tipus de reflexions, sobretot si poden ser desencadenants d’altres, si ens poden convidar a llegir la realitat i entendre el que s’amaga darrere de certes paraules que queden molt bé, sobretot si són en anglès, però que en realitat maquillen allò que sembla que no es vol veure. 

Aquest llibre ens presenta un home gran que ja ha viscut, que accepta l’aïllament com una manera d’estar amb ell mateix i seguir lliure. L’experiència i els anys han fet que reflexioni i que tingui una capacitat dialèctica que sap jugar en el terreny de joc que planteja el fiscal. Mostra una tranquil·litat que ens pot sobtar: no sent ràbia, ni por ni tristesa. És com si la seva força, la seva fidelitat a unes idees, però sobretot a ell mateix i a la seva manera de pensar i viure, li haguessin ensenyat on posar els peus, tant a la vida com a la muntanya. La muntanya, l’altre espai present durant tot el llibre, i que serveix com a contrapunt. Al despatx o a la cel·la els espais són tancats, acotats, teòricament no ets lliure, els altres controlen els teus moviments; la muntanya és un espai obert, lliure, on tu controles els teus moviments o pots caure, pots morir. La natura, la muntanya, l’escalada, allò que no serveix per a res i no vol servir per a res com a contrapunt dins d’una societat i un circuit on tot té un motiu, on tot té una finalitat, un benefici.

Impossible és un llibre curt però intens, poètic i polític, senzill i profund. Es tracta d’un llibre que ens parla de la fraternitat, l’amistat i la traïció, de la natura i la societat, de la justícia i la llibertat, de la comprensió i de la paraula, del llenguatge, de la manera en què conforma el discurs i la realitat, però també l’espai que hi ha dins nostre, allò que podem mostrar o amagar, allò que resideix al cervell o al cor, allà on viuen les idees, els ideals i les conviccions. Un llibre que es pot llegir en una tarda i tornar a començar per seguir gaudint d’una lectura plàcida, delicada i punyent que sap sacsejar-te sense cap drama, simplement parlant.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson