Etiquetas
contes, Els noms dels seus déus, Franz Kafka, Males Herbes, NoExpliqueu, Nollegiu, Ruy D'Aleixo
Como hago normalmente con los libros que leo en catalán, aquí os dejo un comentario doble, en catalán y castellano, sobre esta interesante recopilación de relatos publicada por Males Herbes: Els noms dels seus déus, de Ruy D’Aleixo.
ELS NOMS DELS SEUS DÉUS (català)
Al 2015, l’editorial Males Herbes va publicar El noms dels seus déus, un recull de contes de Ruy D’Aleixo. Per a mi, era un autor desconegut i va ser una sorpresa descobrir-lo, perquè és d’aquestes veus valentes que saben utilitzar el conte de totes les maneres possibles, sense oblidar mai que és un recurs per mostrar la realitat. I la realitat es pot mostrar de diverses formes.
En aquest recull podem trobar històries que es mouen entre el retrat realista, fins i tot humorístic en alguns casos, passant per la ciència ficció, el fantàstic i la crítica brutal. Podem trobar faules post atòmiques i contes que, malgrat explicar-nos quelcom futurista, distòpic fins i tot, tenen un regust real que ens remou les entranyes. Entrem i sortim del fantàstic, dels relats que ens acosten al mite, passant d’un gènere a un altre quasi sense adonar-nos, en una mena de viatge que ens proposa una lectura, però també, potser, una pregunta.
La gràcia resideix en que, suposo que depenent del lector, la pregunta, i per tant la resposta que ens ofereix el llibre, és diferent. La sensació que jo he tingut és que estava davant d’una sèrie d’històries que passejaven pel món del poder, de la manera en que l’home s’hi relaciona, tant des de dins com des de fora, com a subjecte sobre qui exerceixen el poder. A vegades, la manera en que es parla del tema és subtil, però en general, sempre hi ha quelcom que ens convida a reflexionar sobre la forma en que l’ésser humà es relaciona amb el poder. I no només en sentit polític, sinó en tots els sentits: esclavitzant, destruint, manipulant i exterminant la llibertat dels altres.
En un recull sempre hi ha contes que ens fascinen més que d’altres. En aquest cas, hi ha contes que fascinen de formes diferents. Personalment, un dels que més em va cridar l’atenció en el moment de llegir el llibre va ser «Fes un esforç». Primer de tot, pel to del narrador, directe i dirigint-se a nosaltres o al seu altre jo, però també perquè mostra un món futurista on veiem petits fragments d’un món força actual, que, alhora, entronca en cert sentit amb un relat extraordinari de Villers de L’Isle Adam, «L’esperança». Un conte que és quasi com un monòleg on es parla de la manera en que es pot arribar a jugar amb l’esperança de la llibertat, d’una forma tan cruel o més que al relat de L’Isle Adam. Un altre relat que em va semblar extraordinari és «El tros de pa», un relat que també transita per l’univers futurista on el concepte de llibertat està trastocat. Aquest cop, però, ho fa plantejant un altre tipus de tancament de l’ésser humà. No sé per què, però certes reflexions sobre els tubs que habiten aquest relat em va fer pensar en certs objectes amb pantalla dels que no ens podem separar i que sembla que hagin pres possessió fins i tot de la nostra intimitat.
Altres relats, com «Retaule del condemnat» o «Veluvana» també transiten en una mena de distopia amb tocs futuristes però alhora molt creïbles i, fins i tot, propers a comportaments humans al llarg de la història. Hi ha d’altres, en canvi, que viatgen cap al passat per parlar-nos de la naturalesa humana més salvatge. «Ocular» se’n va fins l’antiga Roma per parlar de la barbàrie de la guerra. D’una altra barbàrie més propera ens parla «Botifarra negra», relat situat a la Guerra Civil i la postguerra, amb un retrat dur, però amb un final meravellós que, malgrat el que ens explica, fa que se’ns escapi un somriure.
En canvi, hi ha d’altres contes que s’allunyen una mica més del món que podem conèixer i s’acosten al surrealisme, com «Les eines» o «L’ou de Pasqua sóc jo», o que es mouen pels móns de les civilitzacions, conegudes i desconegudes, passades i presents. Hi ha alguns que entronquen amb relats del gènere negre, com «Assassí innocent», o amb el relat clàssic, com «Kshetrasannyasin».
Cada relat té el seu estil, la seva manera de lligar i deslligar els móns que plantegen, però en general, la sensació que un té en acabar el llibre és que està davant d’un escriptor que sap cuidar el llenguatge i els detalls, creant universos i retrats que tenen força per sí sols.
Aquest descobriment, a més, m’ha permès enllaçar els contes de Ruy D’Aleixo amb un altre autor per la propera sessió de la #NoExpliqueu a la Nollegiu, el proper 26 d’abril. La parella literària de Ruy D’Aleixo serà l’extraordinari Franz Kafka, així que, si voleu deixar-vos portar pels universos personals d’aquests dos autors, ja sabeu, el proper dimecres 26 d’abril, a les 19:30.
Fins llavors, feliç dimarts i bones lectures.
ELS NOMS DELS SEUS DÉUS (castellano)
En 2015, la editorial Males Herbes publicó El noms dels seus déus, un libro de relatos de Ruy D’Aleixo. Para mí, era un autor desconocido y fue una sorpresa descubrirlo, porque es de esas voces valientes que saben utilizar el cuento de todas las formas posibles, sin olvidar que es un recurso para mostrar la realidad. Y la realidad se puede mostrar de muchas maneras distintas.
Entre sus páginas podemos encontrar historias que se mueven entre el retrato realista, incluso humorístico en algunos casos, pasando por la ciencia ficción, lo fantástico y la crítica brutal. Podemos encontrar fábulas post atómicas y cuentos que, a pesar de explicarnos algo futurista, distópico, tienen un regusto real que remueve las entrañas. Entramos y salimos de lo fantástico, de los relatos que nos acercan al mito, pasando de un género a otro casi sin darnos cuenta, en una especie de viaje que nos propone una lectura, pero quizás también una pregunta.
La gracia, creo, es que, dependiendo del lector, la pregunta, y por lo tanto la respuesta que nos ofrece el libro, es distinta. La sensación que yo tuve es que estaba ante una serie de historias que transitaban por el mundo del poder, hablando de la manera en que nos relacionamos con él, tanto desde dentro como desde fuera, como sujetos sobre los que ejercen el poder. A veces, la manera en que habla del tema es sutil, pero en general siempre hay algo que nos invita a reflexionar sobre la forma en que el ser humano se relaciona con el poder. Y no únicamente en sentido político, sino en todos los sentidos: esclavizando, destruyendo, manipulando y exterminando la libertad de los demás.
En un libro de relatos siempre hay alguno que nos fascina más que los demás. En este caso, hay cuentos que fascinan de formas diferentes. Personalmente, uno de los que me llamó la atención al leer por primera vez el libro fue «Fes un esforç». Primero, por el tono del narrador, directo y dirigiéndose a nosotros o a su otro yo, pero también porque nos ofrece un relato futurista donde vemos fragmentos de un mundo muy actual que, a su vez, entronca en cierto sentido con un relato extraordinario de Villers de L’Isle Adam, «La esperanza». Se trata de un cuento que es casi un monólogo, donde se habla de la manera en que se puede jugar con la esperanza de la libertad de una forma tan cruel o más que en el relato de L’Isle Adam. Otro cuento que me pareció extraordinario es «El tros de pa», una historia que también transita por un universo futurista en el que el concepto de libertad está trastocado. Esta vez, pero, lo hace planteando otro tipo de prisión para el ser humano. No sé por qué, pero ciertas reflexiones sobre los tubos que habitan este relato me hicieron pensar en ciertos objetos con pantalla de los que últimamente no podemos separarnos y que parece que se hayan apropiado incluso de nuestra intimidad.
Otros relatos, como «Retaule del condemnat» o «Veluvana» también transitan por una especie de distopia con toques futuristas pero creíbles que, en ocasiones, se acercan a comportamientos humanos que se han visto a lo largo de la historia. Hay otros, en cambio, que viajan al pasado para hablarnos de la naturaleza humana más salvaje. «Ocular» viaja hasta la antigua Roma para hablarnos de la barbarie de la guerra. De otra barbarie más cercana nos habla «Botifarra negra», relato situado en la Guerra Civil y la posguerra, con un retrato duro, pero con un final magnífico que, a pesar de lo que nos explica, hace que se nos dibuje una sonrisa con el punto final.
En cambio, hay otros cuentos que se alejan del mundo que conocemos y se acercan más al surrealismo, como «Les eines» o «L’ou de Pasqua sóc jo», o que se mueven por los mundos de civilizaciones, conocidas y desconocidas, pasadas y presentes. Hay algunos que se acercan al género negro, como «Assassí innocent», o al relato clásico, como «Kshetrasannyasin».
Cada historia tiene su estilo, su manera de ligar y desligar los mundos que plantea, pero en general, la sensación que uno tiene al acabar el libro es que está ante un escritor que sabe cuidar el lenguaje y los detalles, creando universos y retratos que tienen fuerza por sí solos.
Este descubrimiento, además, me ha permitido enlazar los cuentos de Ruy D’Aleixo con otro autor para la próxima sesión de la #NoExpliqueu en la Nollegiu, el próximo 26 de abril. La pareja literaria de Ruy D’Aleixo será el extraordinario Franz Kafka, así que, si queréis dejaros llevar por los universos personales de estos autores, ya sabéis, el próximo miércoles 26 de abril, a las 19:30.
Hasta entonces, feliz martes y felices lecturas.
Inés Macpherson
