L’altra meitat, de Nikos Khuliaràs (Males Herbes)

Etiquetas

contes, L'altra meitat, Males Herbes, Nikos Khuliaràs

 

 

Títol: L’altra meitat
Autor: Nikos Khuliaràs
Editorial: Males Herbes
Publicació: setembre 2017

 

 

 

 

Ja fa temps que tenia ganes de llegir L’altra meitat, de Nikos Khuliaràs. No coneixia l’autor, ni sabia que, a més d’escriptor, era pintor o músic, però hi havia quelcom en el títol i en la portada que em cridava molt l’atenció. Això, i el fet de que el publiqués Males Herbes. Aquest Sant Jordi per fi vaig caure en la temptació i me’l vaig comprar. I per fi l’he llegit.

Què dir? No ho sé. En acabar el llibre un té la sensació d’haver transitat per un món estrany i, alhora, conegut, quotidià. El primer conte de la recopilació, «Allò», és una història que té cert toc a Boris Vian, però potser més mesurat. No sé si es podria dir que és un relat surrealista, però sí que té elements simbòlics i un pel absurds que fan que sàpigues que, quan s’acabi el conte, trobaràs un que probablement no tindrà res a veure, però que respondrà a un univers personal molt particular. I així és, perquè el segon relat és el que dona títol al llibre, «L’altra meitat»: un relat amb una substància filosòfica i existencial que, alhora, està impregnat d’un estrany i fascinant humor.

Els contes de Nikos Khuliaràs són difícils de classificar o comparar amb un únic autor o estil. Són moltes coses. N’hi ha amb humor negre, n’hi ha que semblen una mena d’homenatge a Poe i al seu gat negre… N’hi ha alguns que són petites joies, subtils i poètiques, amb un final meravellosament terrenal, com el que trobem a «El tercer cel i l’estel solitari que hi cremava», o amb un final dolorosament humà com el de «L’home fatal». Analitzar o fer un resum d’aquestes històries no em sembla adient, perquè hi ha autors que necessiten ser descoberts a cegues, i aquest n’és un.

El seu univers literari va acompanyat d’il·lustracions que ell mateix va crear i que li donen un aire curiós al llibre, ja que les paraules es barregen amb imatges que a vegades són ombres, formes difuses que podrien parlar del que ens diu el relat, o que ens podrien parlar de quelcom molt més abstracte i intens.

Com sempre, s’agraeix la feina de l’editorial i de la traductora, Mercè Guitart, per portar-nos aquesta petita meravella. Els contes són formes de condensar el món, el pensament, en un espai petit. I en Nikos Khuliaràs té un món meravellós, profund i estrany, filosòfic i amb humor, que fa que sigui un plaer endinsar-se en ell.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

Anuncios

Nines, de Muriel Villanueva (Males Herbes)

Etiquetas

contes, Cuentos, Males Herbes, Muriel Villanueva, Nines

 

 

Títol: Nines
Autora: Muriel Villanueva
Editorial: Males Herbes
Primera edició: març del 2017
ISBN: 978-84-945877-6-4

 

 

 

Mai m’han agradat les nines. De petita no jugava amb elles i de gran sempre m’han semblat estranyes, petites personetes que ho observen tot, imitacions de la infantesa, de la feminitat, de la maternitat… Per això, quan vaig veure el títol d’aquest recull i la portada, vaig voler endinsar-me en les nines de la Muriel, perquè tenia curiositat en saber com les veuria ella, com en parlaria… I vaig fer bé, perquè aquestes Nines són impressionants.

És el primer cop que llegeixo a la Muriel Villanueva, però no serà l’última. No només per la seva prosa, sinó perquè té una força i una valentia a l’hora d’escriure que cal destacar i aplaudir. De fet, fins i tot m’atreviria a donar-li les gràcies per sacsejar-ho tot. Sé que parlo des de la meva feminitat i que potser per això no sóc del tot objectiva, però els contes que hi ha a aquest recull són una condensació del que probablement sentim, pensem o vivim altres dones. Amb això no vull dir que sigui literatura femenina, que un home no pugui endinsar-se en aquestes històries. Tot el contrari. És una forma perfecte de comprendre el que a vegades vivim, tancant les cames perquè no se’ns escapin les pors i les angoixes, les llàgrimes vermelles que indiquen el que podem perdre.

No sabria amb quin dels relats quedar-me. Tots tenen quelcom especial, tant en la història com en el simbolisme de les nines que l’acompanyen. Nines que són el record d’algú que ja no hi és; nines que són la nostra imatge congelada en un instant d’infantesa, petites i dirigibles, com si fóssim realment nines sense sang ni pensament; nines que representen un desig, una esperança de vida; nines que són miralls on reconèixer-nos i, potser, acceptar-nos.

Poètica i simbòlica, la prosa de Muriel Villanueva té un toc salvatge, directe, cru. I és que hi ha coses que a vegades cal dir d’aquesta manera, perquè et sobti, perquè et quedis parada enmig d’una frase mentre et repeteixes «collons, està parlant del que crec que està parlant?» i lliguis caps, i deixis que les imatges t’arribin carregades de tot el que diuen i amaguen, de tot el que et deixen intuir i et mostren de forma oberta.

Insisteixo, potser parlo des d’un lloc que no és del tot objectiu, però aquest llibre m’ha semblat fascinant, arriscat, cru i ple de força. Una escriptura que ens endinsa en una intimitat real, densa i palpable, amb totes les ombres, amb tots els moments truncats: el dolor, la pèrdua, el descobriment de l’horror, de les formes que pot tenir l’abús i les formes en que ens podem arribar a sotmetre. Dotze nines que ens mostren com podem arribar a callar, però també com podem arribar a cridar.

Així que, si no voleu cridar, com a mínim llegiu aquest llibre, perquè us ajudarà a recordar que la literatura, a vegades, necessita sacsejar-nos, necessita obrir-se la pell per mirar a dins i fer que nosaltres també mirem.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

****

(en castellano)

Nunca me han gustado las muñecas. De pequeña no jugaba con elles y ahora me siguen pareciendo extrañas, pequeñas personitas que lo observan todo; imitaciones de la infancia, de la feminidad, de la maternidad… Por eso, cuando vi el título y la portada de esta recopilación, quise descubrir las muñecas de Muriel, porque sentía curiosidad por saber cómo las vería ella, como hablaría de ellas… E hice bien, porque estas Nines son impresionantes.

Es la primera vez que leo a Muriel Villanueva, pero no será la última. No sólo por su prosa, sino porque tiene una fuerza y un valor a la hora de escribir que hay que destacar y aplaudir. De hecho, incluso me atrevería a darle las gracias por zarandearlo todo. Sé que hablo desde mi feminidad y que tal vez por eso no soy del todo objetiva, pero los cuentos que hay en esta recopilación son una condensación de lo que probablemente sentimos, pensamos y vivimos otras mujeres. Con esto no quiero decir que sea literatura femenina y que los hombres no puedan adentrarse en sus historias. Todo lo contrario. Es una manera perfecta de comprender lo que a veces vivimos, cerrando las piernas para que no se escapen el miedo y la angustia, las lágrimas rojas que indican lo que podemos perder.

No sabría con cuál de los relatos quedarme. Todos tienen algo especial, tanto en las historias en sí como en la carga simbólica de las muñecas que las acompañan. Muñecas que son un recuerdo de alguien que ya no está; muñecas que son nuestra imagen congelada en un instante de infancia, pequeñas y dirigibles, como si realmente fueramos muñecas, sin sangre ni pensamiento; muñecas que representan un deseo, una esperanza de vida; muñecas que son un espejo en el que reconocerse y, tal vez, aceptarse.

Poética y simbólica, la prosa de Muriel Villanueva tiene un toque salvaje, directo, crudo. Y es que hay cosas que, a veces, es necesario decir de esta manera, para que nos sorprenda, para que uno se quede parado en medio de una frase mientras se repite «joder, ¿está hablando de lo que creo que está hablando?», y ates cabos y dejes que las imágenes te lleguen cargadas de todo lo que dicen y esconden, de todo lo que dejan intuir y lo que muestran abiertamente.

Insisto, tal vez hablo desde un lugar que no es del todo objetivo, pero este libro me ha parecido fascinante, arriesgado, crudo y lleno de fuerza. Una escritura que se adentra en una intimidad real, densa y palpable, con todas las sombras, con todos los momentos rotos: el dolor, la pérdida, el descubrimiento del horror, de las formas que puede tomar el abuso y las formas en que podemos llegar a someternos. Doce muñecas que nos muestran como podemos llegar a callar, pero también que podemos llegar a gritar.

Así que, si no queréis gritar, como mínimo leed este libro, porque os ayudará a recordar que la literatura, a veces, necesita sacudirnos, necesita abrirse la piel para mirar dentro y hacer que nosotros también miremos.

¡Feliz lunes y felices lecturas!

Inés Macpherson

Els noms dels seus déus, de Ruy D’Aleixo (Males Herbes)

Etiquetas

contes, Els noms dels seus déus, Franz Kafka, Males Herbes, NoExpliqueu, Nollegiu, Ruy D'Aleixo

Como hago normalmente con los libros que leo en catalán, aquí os dejo un comentario doble, en catalán y castellano, sobre esta interesante recopilación de relatos publicada por Males Herbes: Els noms dels seus déus, de Ruy D’Aleixo.

ELS NOMS DELS SEUS DÉUS (català)

Al 2015, l’editorial Males Herbes va publicar El noms dels seus déus, un recull de contes de Ruy D’Aleixo. Per a mi, era un autor desconegut i va ser una sorpresa descobrir-lo, perquè és d’aquestes veus valentes que saben utilitzar el conte de totes les maneres possibles, sense oblidar mai que és un recurs per mostrar la realitat. I la realitat es pot mostrar de diverses formes.

En aquest recull podem trobar històries que es mouen entre el retrat realista, fins i tot humorístic en alguns casos, passant per la ciència ficció, el fantàstic i la crítica brutal. Podem trobar faules post atòmiques i contes que, malgrat explicar-nos quelcom futurista, distòpic fins i tot, tenen un regust real que ens remou les entranyes. Entrem i sortim del fantàstic, dels relats que ens acosten al mite, passant d’un gènere a un altre quasi sense adonar-nos, en una mena de viatge que ens proposa una lectura, però també, potser, una pregunta.

La gràcia resideix en que, suposo que depenent del lector, la pregunta, i per tant la resposta que ens ofereix el llibre, és diferent. La sensació que jo he tingut és que estava davant d’una sèrie d’històries que passejaven pel món del poder, de la manera en que l’home s’hi relaciona, tant des de dins com des de fora, com a subjecte sobre qui exerceixen el poder. A vegades, la manera en que es parla del tema és subtil, però en general, sempre hi ha quelcom que ens convida a reflexionar sobre la forma en que l’ésser humà es relaciona amb el poder. I no només en sentit polític, sinó en tots els sentits: esclavitzant, destruint, manipulant i exterminant la llibertat dels altres.

En un recull sempre hi ha contes que ens fascinen més que d’altres. En aquest cas, hi ha contes que fascinen de formes diferents. Personalment, un dels que més em va cridar l’atenció en el moment de llegir el llibre va ser «Fes un esforç». Primer de tot, pel to del narrador, directe i dirigint-se a nosaltres o al seu altre jo, però també perquè mostra un món futurista on veiem petits fragments d’un món força actual, que, alhora, entronca en cert sentit amb un relat extraordinari de Villers de L’Isle Adam, «L’esperança». Un conte que és quasi com un monòleg on es parla de la manera en que es pot arribar a jugar amb l’esperança de la llibertat, d’una forma tan cruel o més que al relat de L’Isle Adam. Un altre relat que em va semblar extraordinari és «El tros de pa», un relat que també transita per l’univers futurista on el concepte de llibertat està trastocat. Aquest cop, però, ho fa plantejant un altre tipus de tancament de l’ésser humà. No sé per què, però certes reflexions sobre els tubs que habiten aquest relat em va fer pensar en certs objectes amb pantalla dels que no ens podem separar i que sembla que hagin pres possessió fins i tot de la nostra intimitat.

Altres relats, com «Retaule del condemnat» o «Veluvana» també transiten en una mena de distopia amb tocs futuristes però alhora molt creïbles i, fins i tot, propers a comportaments humans al llarg de la història. Hi ha d’altres, en canvi, que viatgen cap al passat per parlar-nos de la naturalesa humana més salvatge. «Ocular» se’n va fins l’antiga Roma per parlar de la barbàrie de la guerra. D’una altra barbàrie més propera ens parla «Botifarra negra», relat situat a la Guerra Civil i la postguerra, amb un retrat dur, però amb un final meravellós que, malgrat el que ens explica, fa que se’ns escapi un somriure.

En canvi, hi ha d’altres contes que s’allunyen una mica més del món que podem conèixer i s’acosten al surrealisme, com «Les eines» o «L’ou de Pasqua sóc jo», o que es mouen pels móns de les civilitzacions, conegudes i desconegudes, passades i presents. Hi ha alguns que entronquen amb relats del gènere negre, com «Assassí innocent», o amb el relat clàssic, com «Kshetrasannyasin».

Cada relat té el seu estil, la seva manera de lligar i deslligar els móns que plantegen, però en general, la sensació que un té en acabar el llibre és que està davant d’un escriptor que sap cuidar el llenguatge i els detalls, creant universos i retrats que tenen força per sí sols.

Aquest descobriment, a més, m’ha permès enllaçar els contes de Ruy D’Aleixo amb un altre autor per la propera sessió de la #NoExpliqueu a la Nollegiu, el proper 26 d’abril. La parella literària de Ruy D’Aleixo serà l’extraordinari Franz Kafka, així que, si voleu deixar-vos portar pels universos personals d’aquests dos autors, ja sabeu, el proper dimecres 26 d’abril, a les 19:30.

Fins llavors, feliç dimarts i bones lectures.

ELS NOMS DELS SEUS DÉUS (castellano)

En 2015, la editorial Males Herbes publicó El noms dels seus déus, un libro de relatos de Ruy D’Aleixo. Para mí, era un autor desconocido y fue una sorpresa descubrirlo, porque es de esas voces valientes que saben utilizar el cuento de todas las formas posibles, sin olvidar que es un recurso para mostrar la realidad. Y la realidad se puede mostrar de muchas maneras distintas.

Entre sus páginas podemos encontrar historias que se mueven entre el retrato realista, incluso humorístico en algunos casos, pasando por la ciencia ficción, lo fantástico y la crítica brutal. Podemos encontrar fábulas post atómicas y cuentos que, a pesar de explicarnos algo futurista, distópico, tienen un regusto real que remueve las entrañas. Entramos y salimos de lo fantástico, de los relatos que nos acercan al mito, pasando de un género a otro casi sin darnos cuenta, en una especie de viaje que nos propone una lectura, pero quizás también una pregunta.

La gracia, creo, es que, dependiendo del lector, la pregunta, y por lo tanto la respuesta que nos ofrece el libro, es distinta. La sensación que yo tuve es que estaba ante una serie de historias que transitaban por el mundo del poder, hablando de la manera en que nos relacionamos con él, tanto desde dentro como desde fuera, como sujetos sobre los que ejercen el poder. A veces, la manera en que habla del tema es sutil, pero en general siempre hay algo que nos invita a reflexionar sobre la forma en que el ser humano se relaciona con el poder. Y no únicamente en sentido político, sino en todos los sentidos: esclavizando, destruyendo, manipulando y exterminando la libertad de los demás.

En un libro de relatos siempre hay alguno que nos fascina más que los demás. En este caso, hay cuentos que fascinan de formas diferentes. Personalmente, uno de los que me llamó la atención al leer por primera vez el libro fue «Fes un esforç». Primero, por el tono del narrador, directo y dirigiéndose a nosotros o a su otro yo, pero también porque nos ofrece un relato futurista donde vemos fragmentos de un mundo muy actual que, a su vez, entronca en cierto sentido con un relato extraordinario de Villers de L’Isle Adam, «La esperanza». Se trata de un cuento que es casi un monólogo, donde se habla de la manera en que se puede jugar con la esperanza de la libertad de una forma tan cruel o más que en el relato de L’Isle Adam. Otro cuento que me pareció extraordinario es «El tros de pa», una historia que también transita por un universo futurista en el que el concepto de libertad está trastocado. Esta vez, pero, lo hace planteando otro tipo de prisión para el ser humano. No sé por qué, pero ciertas reflexiones sobre los tubos que habitan este relato me hicieron pensar en ciertos objetos con pantalla de los que últimamente no podemos separarnos y que parece que se hayan  apropiado incluso de nuestra intimidad.

Otros relatos, como «Retaule del condemnat» o «Veluvana» también transitan por una especie de distopia con toques futuristas pero creíbles que, en ocasiones, se acercan a comportamientos humanos que se han visto a lo largo de la historia. Hay otros, en cambio, que viajan al pasado para hablarnos de la naturaleza humana más salvaje. «Ocular» viaja hasta la antigua Roma para hablarnos de la barbarie de la guerra. De otra barbarie más cercana nos habla «Botifarra negra», relato situado en la Guerra Civil y la posguerra, con un retrato duro, pero con un final magnífico que, a pesar de lo que nos explica, hace que se nos dibuje una sonrisa con el punto final.

En cambio, hay otros cuentos que se alejan del mundo que conocemos y se acercan más al surrealismo, como «Les eines» o «L’ou de Pasqua sóc jo», o que se mueven por los mundos de civilizaciones, conocidas y desconocidas, pasadas y presentes. Hay algunos que se acercan al género negro, como «Assassí innocent», o al relato clásico, como «Kshetrasannyasin».

Cada historia tiene su estilo, su manera de ligar y desligar los mundos que plantea, pero en general, la sensación que uno tiene al acabar el libro es que está ante un escritor que sabe cuidar el lenguaje y los detalles, creando universos y retratos que tienen fuerza por sí solos.

Este descubrimiento, además, me ha permitido enlazar los cuentos de Ruy D’Aleixo con otro autor para la próxima sesión de la #NoExpliqueu en la Nollegiu, el próximo 26 de abril. La pareja literaria de Ruy D’Aleixo será el extraordinario Franz Kafka, así que, si queréis dejaros llevar por los universos personales de estos autores, ya sabéis, el próximo miércoles 26 de abril, a las 19:30.

Hasta entonces, feliz martes y felices lecturas.

Inés Macpherson