El setè cavall, de Leonora Carrington (Extinció Edicions)

Etiquetas

contes, El setè cavall, Extinció Edicions, Leonora Carrington

Descobrir per primer cop l’univers creatiu d’una autora és un dels plaers més grans que existeix. No saps què esperar, no saps què et trobaràs i comences la lectura disposada a trobar un fil conductor, quelcom que et porti pel laberint de paraules, de símbols, de referències… I vas avançant, fascinada per tot el que batega dins d’aquelles pàgines i, quan tanques el llibre, et maleeixes a tu mateixa per no haver-la conegut abans. Encara que potser ho has fet just quan tocava, quan tenies el cap preparat per gaudir realment de tot el que et proposa. Això és el que m’ha passat amb Leonora Carrington i el seu El setè cavall, publicat per Extinció Edicions i traduït per Anna Llisterri i Elisabet Ràfols-Sagués. N’havia sentit a parlar, sabia que existia, coneixia alguns dels contes en solitari, però no havia llegit tot el que habita entre les pàgines d’aquests contes.

Però anem per parts i parlem primer una mica d’aquesta autora. Leonora Carrington (1917-2011) va néixer a una bona família anglesa i com a filla de bona família, s’esperava d’ella que es casés i que formés una bona família anglesa. Però ella tenia un esperit creatiu i això la va portar a estudiar a Florència, on va descobrir l’obra dels grans mestres italians, i de nou a Londres, on va conèixer a Max Ernst, amb qui va marxar a París. Allà va coincidir amb els surrealistes, un moviment creatiu que li va donar ales per fugir dels convencionalismes, però on no va encaixar mai del tot, perquè els surrealistes tenien certa tendència a veure a la dona com a musa, i ella no volia ser això. De fet, Leonora Carrington deia que no havia tingut mai temps de ser la musa de ningú, perquè estava massa ocupada aprenent a ser una artista, a crear el seu propi univers. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, van capturar a Max Ernst i ella va marxar cap a Espanya, on la van internar a un sanatori. L’experiència d’aquell horror va quedar plasmada a un llibre, Memorias de abajo, que podeu trobar en castellà publicat per Alpha Decay. Un cop fora, quan va saber que la volien tornar a internar, va marxar amb Renato Leduc, un bon amic, cap a Nova York. Leonora va deixar els Estats Units i es va instal·lar a Mèxic, on s’hi va quedar a viure.

Voler etiquetar l’obra de Leonora Carrington amb la paraula surrealista és voler assenyalar només una de les influències que la van tocar. El seu univers fantàstic va beure de molts altres mons i això es pot veure a tots els seus relats, on trobem estructures i elements que ens porten als contes clàssics, a les llegendes i contes populars celtes, a les històries de fantasmes, a la seva fascinació per la natura i els animals, per la mitologia, les llegendes, els éssers fantàstics… Per tant, el millor que es pot fer és obrir el llibre i deixar que la seva prosa t’atrapi. A El setè cavall en trobem una mostra magnífica: més de vint contes ordenats cronològicament i que es mouen entre 1937 i 1971. Hi veiem l’evolució, però també els punts en comú, els elements que es van repetint, creant una xarxa d’imatges que donen una solidesa extraordinària al seu imaginari. No en parlaré de tots, però voldria destacar alguns.

El primer que ens trobem és “Presentació en societat”, un relat extraordinari on una noia li demana a una hiena que la substitueixi a la festa que faran a casa seva. El simbolisme del procés de transformació de la hiena i la part final ens conviden a pensar en el desig de fugir de la rigidesa de la família, en la possibilitat de no voler encaixar en la societat, de no deixar-se encotillar, de treure’s la màscara… La idea d’obligar a les dones a comportar-se, a encaixar, també la trobem a un altre relat extraordinari, el de “La dama oval”, on ens trobem amb elements dels contes populars, com la noia tancada a la cambra (una noia alta, molt alta, que ja pel seu aspecte no encaixa), mirant per la finestra, la dona gran que vigila… Com a molts dels relats de Carrington, els animals tenen una forta presència aquí: tenim un cavall de fusta, en Tartar, una garsa que entra per la finestra, la Mathilde, i les dues noies, la que estava tancada i la que entra quan la veu per la finestra. Les quatre passen a ser cavalls… i no es pot ser cavall.

Com es pot intuir pel títol del recull, el cavall és un animal que apareix a molts dels contes. Més enllà de ser un animal que ens recorda l’obsessió que hem tingut per domar allò salvatge, un paral·lelisme clar de la necessitat de contenir la naturalesa salvatge, creativa o lliure de la dona, trobem que la simbologia del cavall ens acosta a les profunditats, al misteri, als mites ctònics, a la lluna… La fascinació per la natura i els animals, per la visió de la deessa com a ésser natural i lliure també es pot trobar a “Quan passaven”, una de les joies del recull, amb una càrrega simbòlica fascinant, on el món natural i el món humà i religiós es contraposen. Aquí descobrim a la fascinant Virginia Fur: «Dins la vasta cabellera de la Virginia, rat-penats i papallones nocturnes hi queien captives; les seves mans estranyes gesticulaven cap a les bèsties […], va obrir la boca i un rossinyol cec volà cap a dins; se l’empassà i cantà amb la veu del rossinyol».

L’humor absurd també es troba als contes de Leonora Carrington. Un exemple és el conte “Els tres caçadors” o “L’oncle Sam Carrington” on la protagonista sent un soroll estrany i busca l’origen: «Eren dues cols que es barallaven d’una manera espantosa. S’arrencaven les fulles l’una a l’altra tan aferrissadament que aviat només van quedar fulles esquinçades pertot arreu i ni rastre de les cols». El simbolisme de les verdures que utilitza Carrington en aquest conte és meravellós i ens mostra com d’absurd pot ser intentar encotillar una verdura…

Entre les pàgines d’aquests contes trobem éssers fantàstics, com la germana del conte “Les germanes” o la fascinant dona de “Conills blancs”, que neteja els plats al balcó, amb la seva llarga cabellera. El conte que dona títol al recull, “El setè cavall”, explora la hipocresia social, la necessitat de saber estar i la fascinació per la natura, per allò salvatge, entre moltes altres coses. La veritat és que es podrien extreure un munt de lectures i símbols dels contes de Leonora Carrington, però imagino que cada lector o lectora podrà extreure la seva pròpia interpretació. Les històries hi són, però el que pot trobar cadascú pot variar. Jo vaig trobar un meravellós homenatge a “La caputxeta vermella” a la part inicial de “La Jemima i el Llop”, un conte on veiem també un altre recurs habitual de l’autora, que és descriure als humans amb un punt animal, com si la seva cara sempre tingués algun tret que va més enllà. Llegir aquest relat em va fer pensar en Angela Carter, en la seva forma de reescriure alguns dels contes clàssics. Llegir també és això, deixar que un conte et porti a un altre, que et facin recordar, pensar…

Hi ha més contes al recull, alguns on podem detectar com la cultura mexicana anava penetrant l’imaginari de l’autora, però voldria acabar comentant el relat que porta com a títol “La meva mare és una vaca”. Aquí, la mitologia, la imatge de la deessa i els elements lunars són molt presents. És un relat màgic, simbòlic, mític, que et regala imatges i frases precioses: «Em sento sola i desgraciada però porto la meva última pell. Com que tu gairebé estàs cara a cara amb els Déus, no m’abandonis» o «Com puc fer passos fora del cercle si no tinc peus? […] T’has de teixir un cos amb fils d’aranya».

És cert que alguns dels relats poden semblar inacabats, com si no et portessin a un lloc concret i amb sentit, però jo no he tingut aquesta sensació. Crec que aquest llibre et proposa viatges, alguns curts, d’altres més llargs; viatges per un imaginari coherent, conscient i sòlid que és un veritable plaer. Passeges per les històries de Leonora Carrington com si estiguessis viatjant per un quadre: imatges potents i plenes de símbols que et conviden a gaudir dels paisatges, dels animals, dels personatges i les seves transformacions. Busqueu El setè cavall i deixeu-vos portar per aquesta autora genuïna i a reivindicar.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

Amb gràcia en aquest desert, de Ziranna Zateli (Males Herbes)

Etiquetas

contes, Males Herbes, Mercè Guitart Ribas

Hi ha recopilacions de contes que saps com definir quan arribes a l’última pàgina. D’altres t’observen i et desafien que les intentis etiquetar o acotar d’alguna manera. És el cas del llibre Amb gràcia en aquest desert, de Ziranna Zateli, publicat per Males Herbes al novembre de 2019 i traduït per Mercè Guitart Ribas. Hi ha quelcom quotidià i alhora màgic en els mons que ens proposa aquesta escriptora grega, que sap com fer que la meravella s’escoli pels racons amagats de les històries. A vegades és un petit bri, una espurna que ens sobta i alhora té tot el sentit del món, perquè forma part de l’entramat, de l’ordit d’aquest paisatge que ens porta a la terra, al poble, a terrenys clàssics que es vesteixen d’espais íntims tenyits de símbols, supersticions, tabús i somnis, i un univers propi que estranya i captiva.

Aquest recull de contes està dividit en quatre parts que fan referència al número d’històries que contenen i a espais i temps on es podrien situar. Les tres històries de principis de segle que trobem al començament es mouen per terrenys clàssics, on podem intuir algun toc d’aprenentatge, històries d’amor i també viatges poètics d’agulles: «Ni ella mateixa sabia com va passar ben bé, com li havia… entrat una agulla al cos! I quan diem que havia entrat, no volem dir que l’havia punxat o l’havia ferit, sinó que s’havia introduït del tot dins el seu cos virginal», llegim en un moment. I la història continua. De forma lògica? Això ho decidirà cada lector, perquè les històries creades per Zateli flueixen com aquesta agulla que viatja: poden seguir un curs lineal o no, poden arribar a un lloc concret o tornar al començament, barrejar personatges, presentar paisatges que es repeteixen en diferents moments, sense necessitat de situar-nos temporalment, com un mapa teixit a pedaços, que encaixen encara que siguin diferents. I ho fa amb aquesta veu narrativa que a vegades utilitza un nosaltres peculiar, que ens situa en l’espai de les narracions que s’escapen del paper o que el busquen per fixar-se i que no se les emporti el vent.

A la segona part d’aquests contes trobem sis històries dels jardins dels plaers. El perquè dels títols potser se’ns escapa, però alhora forma part de la màgia d’aquest univers propi que destil·la un estil molt personal que sap jugar amb elements moderns i clàssics, i que ens ofereix una curiosa finestra a la crueltat i la duresa del món i de les relacions humanes, però també a la seva meravella. No trobem elements fantàstics obvis, però l’autora aconsegueix transmetre una atmosfera màgica, mística i onírica que ho embolcalla tot. Com parla del plaer i les llàgrimes a La lacrimòlatra, com parla dels jocs infantils barrejats amb el dol i la mort a Les dones d’un ocell, demostren la capacitat de l’autora per construir imatges evocadores i profundes.

Si seguim avançant, descobrim personatges femenins forts, sensibles, amb un punt de bruixa; amistats, malalties i somnis; històries on trobem cartes d’amor que apareixen pel carrer, sense destinatari concret, personatges que volen fugir, o contes on descobrir dragones que trenquen esquemes. Els temes que viatgen per aquestes pàgines van filant i desfilant-se, trobant-se en alguns indrets que no coneixem, però que es van fent familiars malgrat l’estranyesa. Hi ha relats on els personatges són presentats de manera precisa i contundent; en d’altres, intuïm que ja els coneixem, pels noms i per la manera en què, de cop i volta, algú fa referència al conte anterior.  

Per això és difícil copsar i definir aquest llibre. Pot atrapar i fascinar o pot sobtar d’una manera que no et permet entrar; això dependrà de cada lector. Hi ha contes que semblen agafar una drecera, d’altres que donen voltes, que creixen, que busquen transmetre una emoció que va més enllà del concepte tancat de conte. «Sovint em quedava sola en cases d’altres. Per casualitat, o potser ho buscava; això no ho sap ningú», ens explica una veu al inici d’un conte. No ho sap ningú, ni el lector ni qui ens parla des del paper, perquè no necessita explicar-nos els motius, només el que passa, el que ens provoca. Ens convida a endinsar-nos en aquest món eteri i físic, de descripcions estranyes que cadascun de nosaltres rep de manera diferent.

«Com em vesteixo?», pregunta un personatge al conte El bosc de les falses il·lusions. «Com un novel·la», és la resposta que li donen. Com es vesteix aquest llibre? No ho sabria dir, però si us atrapa, podreu trobar petites joies com aquesta: «I, finalment, tota aquesta història, que l’hem trobat així o l’hem fet nosaltres així, tot aquest plaer dins els pous de l’angoixa, el laberint on ens hem embolicat, el gran amor amb tots els seus paradisos i inferns, i tot aquest cúmul de circumstàncies, la conspiració de les coses, ves si tot plegat no podria ser una de les fonts principals de la tristesa i d’aquest xàfec de llàgrimes que em venia de tant en tant del no-res…». Paraules fluint, històries que estan escrites però que, a vegades, sembla que es construeixin a mesura que avances, amb una veu que narra al teu costat.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

Històries de la carn i de la sang, d’Agustí Esclasans (Males Herbes)

Etiquetas

Agustí Esclasans, contes, Històries de la carn i de la sang, Males Herbes

Hi ha llibres que et descol·loquen perquè no saps on posar, com classificar, i reconec que aquestes Històries de la carn i de la sang d’Agustí Esclasans, que Males Herbes va recuperar i publicar al gener del 2020, em provoquen aquesta sensació, perquè sé que he llegit un meravellós recull de contes que no sé si pot rebre alguna etiqueta concreta, si en pot rebre moltes o simplement no rebre cap i acceptar simplement que és una petita joia literària que barreja elements fantàstics, decadentistes, d’anàlisi de personatges i de reflexió filosòfica o sociològica amb una elegància, bellesa i riquesa lingüística molt interessants. Són contes, però hi ha moments on són quelcom lleugerament diferent. Són com una mena de brodat, una xarxa delicada que ens presenta pinzellades de personatges, escenes, vides comprimides en poques pàgines, on la realitat i el símbol se superposen, s’entrellacen i s’allunyen en un ball de màgia subtil i foscor palpable. Sovint no trobem el que la gent espera quan pensa en un conte, introducció, nus i desenllaç, però sí que trobem una essència humana i urbana, un marc on es donen lloc transformacions i homicidis, fractures en la maquinària que ens manté units com a parella, com a treballadors o com a persones i escenes que es mouen entre el simbolisme, el surrealisme i la poesia.

Perquè hi ha una poesia en el llenguatge i en les imatges que es van construint a l’interior d’aquestes pàgines. Potser hi ha moments on no saps què està passant perquè et deixes emportar per aquest riu de paraules que sap retratar la sordidesa, la misèria, el desig, la mort i la foscor amb una bellesa delicada, exquisida i, per moments, fràgil. Cal tenir present que Històries de la carn i de la sang és un recull de contes que es va publicar per primera vegada l’any 1928 a La Mirada, i que després va aparèixer a la col·lecció de Les Ales Esteses, una col·lecció amb una estètica que des de l’editorial Males Herbes han volgut homenatjar a la coberta d’aquesta nova edició. Era un autor que jo desconeixia; no l’havia estudiat a l’escola i ni tan sols havia sentit el nom. Va ser gràcies a Males Herbes i al seu recull de Savis, bojos i difunts que vaig descobrir que hi havia molt més a la literatura catalana del que ens havien ensenyat, i aquest llibre és una mostra més d’aquesta riquesa i de la diversitat de llenguatges i mirades que ens precedeix.

Tornant al llibre, no parlaré de tots els contes, perquè són vint, però m’agradaria comentar-ne alguns per oferir una mena de finestra al món que s’amaga entre aquestes pàgines. El primer conte, «L’ escarabat negre i blanc», explica la història d’un home que acaba de perdre el fill i que, per falta de recursos, ha d’enterrar-lo ell mateix. Aquí ja trobem la idea de la misèria, però alhora hi ha una estranya tendresa, una delicadesa que fa que el dolor sigui encara més present, perquè s’estableix la dicotomia entre la desesperança i l’angoixa i la bellesa d’un llenguatge que ho embolcalla tot de poètica. Al final del conte, l’home, vestit de negre, però amb ratlles blanques pel guix, sembla un escarabat amb uniforme, escapat del presidi, malgrat haver decidit quedar-se en una altra mena de presó.

La presó apareix en altres relats d’aquest recull, com per exemple en el magnífic «Reixes», on un canvi de mirada fa que tot es transformi malgrat la foscor, o en «Una evasió», on la comunicació entre les parets i la forma en què es presenta el presidi i els homes que el porten contrasta amb el que implica.

El segon conte, «Susanna i el bany» és sensorial i t’embolcalla d’una manera encisadora. «La dona és tota dins l’aigua; només el caparró, careta de vori brunyit, perruca d’or vell bronzejat, insinua una decapitació de joguina», diu en algun moment del relat i no t’importa realment què t’explica al principi, perquè el que vols és seguir submergit entre aquestes paraules, entre les imatges que t’atrapen i et deixen en un estat d’estranyesa meravellós.

Hi ha contes on el narrador exposa la misèria amb una precisió de rellotger, sense jutjar ni criticar; ens ofereix un fragment, una postal decadent i fosca. Però entre aquesta foscor hi ha també certa màgia, una tendresa que el personatge busca i no troba o que a vegades troba, però no de la manera en què ens podríem imaginar. Hi ha fantasia, per descomptat, una màgia que no necessita gran noms ni llums de colors. Sembla antiga, una forma de relat que ens fa veure la realitat d’una altra manera, com passa a «La senyora Ramona» o a «L’art de comptar les estrelles». L’amor i l’amistat, els rituals de parella i els rituals de la mort es troben a «Les dotze venjances». Els personatges que retrata a contes com «L’home de foc» o «La passejada apoteòsica» ens mostren una capacitat d’observació de la vida i la humanitat que la transita que també ens permet observar certs aspectes de l’època. A «El lector del seti quinze» explora la idea del doble, i s’endinsa en altres elements subtilment fantàstics amb «L’home rellotge», on un home ens explica com va voler trencar amb la imposició profètica de viure cent anys.

Històries de la carn i la sang és un recull de contes que ens mostren una Barcelona fosca, habitada per personatges que es mouen entre la misèria i l’ombra, però que alhora tenen un rerefons que ens deixa albirar una màgia i un simbolisme que s’allunya de la realitat més concreta i ens permet gaudir d’un estrany miratge on la bellesa i la foscor, la calma i la sordidesa et conviden a fer un viatge per carrers i habitacions oblidades.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

L’home il·lustrat, de Ray Bradbury (Males Herbes)

Etiquetas

contes, L'home il·lustrat, Males Herbes, Ray Bradbury

Quan vaig obrir per primera vegada L’home il·lustrat, de Ray Bradbury, publicat per Males Herbes i traduït per Martí Sales, vaig sentir que tornava a casa. Sí, llegir a Bradbury és tornar a casa, probablement perquè ell, quan escrivia, quan creava tots aquells mons i aquells personatges tan vius, tan propers malgrat ser marcians, ho feia des de casa. Les paraules, la imaginació i els records eren la seva llar: tot el que veia, tot el que vivia quedava atrapat entre les seves neurones, dormint, esperant el moment en què ell decidís escollir una imatge, un pensament, un mot, i estirés del fil. Waukegan, Illinois, va ser una de les seves llars. La de la seva infantesa, on el seu cervell, i el seu cor, es van alimentar de cinema, de màgia, de literatura… Quan es van traslladar a Los Angeles va agafar una maleta interior i totes aquelles històries, tots aquells somnis van anar amb ell fins a la ciutat del cinema, on va descobrir molt més, on va seguir devorant aquella cultura popular que bategava per tot arreu. Els llocs on va viure, les cases on va créixer o els motels on va passar alguna nit quan el seu pare anava a la recerca de feina, van quedar-se esperant fins a trobar un espai en blanc on créixer a través de la tinta. El cas més conegut és Green Town, una mena d’homenatge a Waukegan, però la casa que apareix al seu relat «Homecoming», del recull The October Country, o la d’«El coet», del recull de L’home il·lustrat, van ser llocs on va viure, que va tenir a prop…

Ray Bradbury era un enamorat de la vida, de viure, però també era un gran observador que sabia guardar les idees, les llistes de paraules i anècdotes per transformar-les en quelcom diferent. Perquè sí, era un enamorat de viure, un fan del gènere, del cinema, de la màgia i el teatre, però també era un ull crític, conscient del món on vivia. El seu univers literari es nodria de tot això, de la vida i de la consciència de la mort, de la nostàlgia i els records i les pors d’infantesa i de la realitat que, en aquella època, perseguia idees i colors. Tot això es respira en la seva obra. Tot això es pot trobar a L’home il·lustrat.

La veritat és que ja havia llegit L’home il·lustrat, en la seva versió castellana editada per Booket, i més d’un cop, perquè és un llibre que treballo molt per fer sessions de contes. El tinc subratllat, anotat, llegit i rellegit; fins i tot tinc esquemes d’alguns contes per saber per on vaig quan explico les seves històries. Per tant, vaig pensar que llegir aquesta nova traducció probablement seria com tornar a llegir el que ja coneixia. Però no. Potser va ser pel canvi d’idioma o per l’extraordinària feina que ha fet el Martí Sales per oferir el llenguatge poètic i proper de Bradbury, o perquè els clàssics tenen aquesta capacitat de ser diferents encara que els coneguis. No ho sé. Potser ha estat una barreja de tot. El fet és que, quan hi vaig entrar, va ser realment com tornar a casa, però podent-la mirar amb uns altres ulls, des d’un altre lloc, redescobrint quelcom conegut però nou. Suposo que sempre passa. Quan tornes a un lloc, sigui una casa, un carrer, una ciutat, sempre pots veure coses noves, reconèixer les velles i anar teixint una mena de connexió entre el passat i el present, allò que recordes i allò que veus; i és casa, però tu hi ets d’una forma diferent; i en el fons les parets de paraules i els fonaments de les frases són les mateixes, però també són diferents, perquè estàs obrint de nou una porta. Ja no tens 13 o 14 anys. Has llegit molt més, has viscut molt més… Però quan llegeixes com aquell desconegut apareix i sents com explica la seva història i ensenya el seu cos il·lustrat, et prepares per tornar, per ser, per simplement deixar-te portar per aquell home que escrivia des d’una vitalitat nostàlgica i màgica que ho impregnava tot. Ha estat com descobrir de nou Bradbury havent-lo conegut des de fa temps. I ha estat preciós.

Dit això, aquest és un llibre de contes impecable, tant per l’estil com per la diversitat temàtica. Si una cosa sabia fer Bradbury era parlar amb la seva veu des de la fantasia o la ciència ficció, però trencant les fronteres, les etiquetes. Crec que va ser Asimov qui va dir que Bradbury parlava de Mart des dels ulls d’algú del segle XIX; malgrat tots els avenços, malgrat saber tot el que s’havia descobert, la seva poètica bevia d’un altre lloc, d’un passat que el portava al futur, però que en el fons ens parlava del present, de la condició humana. Perquè els contes de Bradbury sempre eren humans, molt humans.

A Bradbury li agradaven els contes perquè eren curts, perquè els podia escriure a raig, perquè era una idea viva que prenia forma en el paper i no tenia temps d’apagar-se. Però sovint li demanaven que els seus llibres tinguessin una imatge de novel·la, alguna cosa que lligués aquelles històries. Per això L’home il·lustrat comença amb un pròleg que serveix com a excusa per endinsar-se en els relats que formen aquest llibre. El personatge de l’home il·lustrat, que va ser també un conte (que va formar part d’algunes de les edicions del llibre), apareix a d’altres històries de Bradbury, perquè el món de la fira i els seus personatges sempre el van acompanyar. Aquesta és una de les coses més fascinants de l’escriptor: tenia un imaginari que mai l’abandonava, però que creixia amb ell.

Els contes neixen de les il·lustracions d’aquell estrany. Com el narrador, observem la seva esquena i ens endinsem en cada una de les històries. Podria analitzar cadascuna d’elles, però probablement això s’allargaria massa. Així que simplement diré que a la pell d’aquest desconegut trobem històries que ens parlen de la influència de la tecnologia, del que podria passar si ho deixéssim tot a les seves mans; històries que ens deixen surant per l’espai per reflexionar sobre el sentit de la vida i la mort; hi ha reflexions sobre el racisme i la memòria, sobre la nostra incapacitat de conviure amb la malaltia o la mort i sobre la nostra manera d’afrontar la fi del món. Bradbury utilitzava l’espai i Mart com a metàfora, com un mirall exterior que ens permetia observar-nos des d’un altre lloc, però sense deixar de ser nosaltres. Sí, algunes històries passaven a Mart, però per molt que els homes marxin a Venus, a Júpiter o es perdin en les profunditats de la foscor, segueixen sent humans, i la seva naturalesa, sovint, és la mateixa.

Hi ha contes, com «La pluja infinita», d’una bellesa literària que no fa menys angoixant el que ens explica: viure sota una pluja constant, tant constant que ho destenyeix tot. D’altres, com «La ciutat», també demostren la capacitat de Bradbury per crear tensió: un exercici extraordinari d’atmosfera i descripció que ens diu des d’un bon principi que hi ha una ciutat que espera, però no sabem què ni per què. D’altres històries ens parlen de la fe, de les seves formes, de la diferència entre les creences imposades i la capacitat de creure. Obsessions, necessitat d’entendre, de veure… quan a vegades simplement es tracta d’acceptar.

La infantesa també està present en aquest recull. Bradbury, que havia observat el món amb ulls de nen i s’havia enamorat de Halloween, la màgia i la fantasia, va tenir sempre molt clar que els nens podien ser ingenus, però també cruels. I també els adults. Al conte «L’astronauta», l’espai és allò que mirem amb admiració i fascinació, però que també ens pot treure allò que més estimem. També al conte «El coet» s’observa l’espai amb fascinació, amb el desig de poder viatjar per veure l’univers, però la certesa de no poder fer-ho perquè no hi ha diners. Però tothom sap que, a vegades, els viatges es poden fer d’una altra manera.

Bradbury va saber viatjar durant anys a través dels llibres. Potser per això estimava la literatura i les biblioteques, un dels millors llocs per alimentar la imaginació. I potser per això també feia petits homenatges als seus pares literaris, al gènere fantàstic, de terror i de ciència ficció com el que va fer amb «Els desterrats», un relat que també ens mostra la capacitat de l’home de destruir, de censurar (un tema que va ser recurrent al seu imaginari).

Això probablement no sigui una recomanació. Ni tan sols entra dins del concepte de ressenya. És una invitació, un desig, una petició: llegiu aquest llibre. I després seguiu llegint a Bradbury. Escriu per l’adult que som, però també pel nen que hem estat; ens porta als estius d’infantesa, als somnis que teníem mentre miràvem el cel; ens convida a passar por, a reconèixer la crueltat humana, l’angoixa i el pas del temps, la nostra pròpia mortalitat. Però també ens permet formar part d’un univers infinit, immortal, sense temps, on sents la bellesa d’una nostàlgia que no és teva, però acaba sent-ho. És un viatge, una porta, un llibre on no hi ha il·lustracions, però on totes les històries bateguen, vives.

Bon dimecres i bones lectures!

Inés Macpherson

A les ciutats amagades, de Natàlia Cerezo (:Rata_)

Etiquetas

A les ciutats amagades, contes, Editorial :Rata_, Natàlia Cerezo

Hi ha contes que ens fan riure o que ens fan por; d’altres que ens sacsegen, ens colpegen i ens fan estremir. Però després hi ha històries que ens acompanyen, que són com una petita finestra càlida que ens porta a una realitat que ens sembla nostre, encara que no l’haguem viscut.

Els contes que Natàlia Cerezo va recopilar a A les ciutats amagades (:Rata_, agost del 2018) tenen un aroma a nostàlgia, a estiu, a infantesa i adolescència, a carreteres que ens permeten fugir o tornar i a una vida passada que, malgrat retratar aquells moments que ens recorden  la olor del mar, la platja, el càmping o els primers petons, també ens recorda que fins i tot en aquells espais que podríem idealitzar hi ha moments dolorosos, poc satisfactoris. La infantesa i els estius també poden tenir ferides que s’escolen per les escletxes del temps i ens esquitxen el present. I la Natàlia Cerezo sap parlar d’elles amb una subtilesa elegant i tranquil·la, sense burxar, simplement mostrant allò que cal veure, com un testimoni que ens ofereix una finestra a petits fragments de vida.

Hi ha quelcom familiar i pròxim en l’estil narratiu d’aquesta autora. No busca ni el gir ni allò trencador, sinó que ens porta per una quotidianitat narrativa que veu d’una capacitat d’observació dels detalls que permeten que ens puguem moure per fotografies d’una escriptura senzilla i tranquil·la, miniaturista. No hi ha el que podríem dir acció. No són històries per llegir amb pressa, amb el desig de saber què passarà, perquè l’important és el sentiment que transmeten els personatges, els paisatges físics i emocionals que retrata amb precisió. L’angoixa, la pèrdua, el dolor patit en silenci, la por a fets tan reals com la mort o la malaltia, o les conseqüències d’una desaparició, formen part d’algunes de les profunditats amagades que explora l’autora. Viatges que fan pensar en una joventut millor que el present fins que tornem a assaborir allò que abans tenia regust a glòria i ara ens fa sentir un mareig existencial que ens deixa aixafats a terra; saber-se diferent als altres perquè ja de joveneta has viscut el que vol dir poder perdre la vida; la soledat, les absències o les ànsies de deixar enrere alguna cosa, trencar les normes de l’edat, córrer pel temps com si la vida se’ns escapés de les mans…

Podria analitzar el que hi ha a cada història, però crec que el més interessant d’aquest llibre és entrar-hi com si realment estiguéssim endinsant-nos a una ciutat amagada, física i emocionalment parlant; un àlbum d’històries amb instantànies capturades, amb escenes que són normals, però que alhora respiren quelcom únic, amb una il·luminació que ens permet seure al costat d’una foguera, veure les clarianes d’un bosc o sentir la xafogor d’uns dies sense aigua corrent, símbol d’una altra xafogor que també s’enganxa a la pell. El mar, els pantans, la sorra o la piscina ens permeten associar imatges pròpies amb aquelles que ella relata, creant un curiós pont entre els personatges i nosaltres mateixos. No som ni els protagonistes ni els narradors d’aquestes històries, però els referents estan allà, al nostre imaginari, perquè nosaltres també hem caminat per indrets similars, i hem sentit el que vol dir perdre un estiu, un ésser estimat, un món; hem olorat la crema solar i la pinassa, fins i tot les flors de plàstic que amaguen altres olors molt més doloroses. Aquest és el mèrit dels contes de Natàlia Cerezo: des de la subtilesa, teixeix una xarxa entre records, entre present i passat, entre allò dolç i allò amarg que ens deixa un regust proper, íntim i meravellosament quotidià. Un petit instant de vida que atura la seva narració en el moment precís, sense necessitat d’allargar res més, perquè la resta ja no ens pertany.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

Edgar Allan Poe: 170 años de su muerte

Etiquetas

contes, Cuentos, Edgar Allan Poe, Neil Gaiman, Quaderns Crema, Vincent Price

Hoy se cumplen 170 años de la muerte de Edgar Allan Poe. Quien más quien menos conoce este nombre e incluso ha leído alguno de sus cuentos o ha escuchado o recitado ese «Nevermore» que Vincent Price o Neil Gaiman saben pronunciar tan bien cuando recitan The Raven. Para mí, Poe es el escritor que lo cambió todo. De hecho, cambió muchas cosas en el terreno literario, pero hoy quería hablar desde un lugar un poco más personal.

Cuando tenía unos trece años, en clase nos hicieron leer una pequeña recopilación de Edgar Allan Poe. Era la traducción al catalán de Carles Riba editada por Quaderns Crema, y allí descubrí un lenguaje que entendía, pero que a su vez me resultaba extraño; un mundo que reconocía, pero que me hablaba de una oscuridad que me golpeó. Allá estaban «Hop-Frog», «La máscara de la muerte roja», «El pozo y el péndulo» o «El gato negro». Era una recopilación de clásicos. Una recopilación que todavía conservo y que acompaña a todas las otras ediciones que tengo de este autor: en castellano y en catalán, ilustradas o con prólogos magníficos y traducciones de Julio Cortázar.

Ilustraciones de Harry Clarke

¿Por qué supuso un cambio tan importante en mi concepto de lo que era la literatura? Pues porque por primera vez alguien hablaba de las sombras interiores, aquellas que yo intuía, y de los monstruos que generamos o en los que nos podemos convertir. Cuando desde pequeña tienes cierta tendencia a observar el lado oscuro, a mirar la muerte de frente y comprender que la vida no es tan simple ni luminosa como a veces nos quieren hacer creer, descubrir a alguien que habla de los monstruos que llevamos dentro, del horror interior, de la obsesión, del miedo, de la angustia vital que te puede llevar al límite, hace que comprendas que no eres tan extraña como te hacían creer. Cuando te dan permiso para leer historias donde la muerte está tan presente, te sientes un poco menos sola cuando escribes cuentos donde las ciudades se abren en canal para comerse a la gente o las casas te atrapan para que formes parte de las paredes o las ventanas, prisioneros para siempre en una frontera entre la vida y la muerte, observando el mundo, pero sin poder gritar para que alguien te vea. Yo escribía sobre los monstruos que construimos a nuestro alrededor como prisiones, encerrados entre cuatro paredes, interiores y exteriores, de las que no podemos salir o de las que creemos que no se puede salir. Nunca me había imaginado que se pudiera hablar desde el lugar desde el que lo hacía Poe, y me pareció extraordinario, por su manera de crear atmósferas, por la forma en que daba voz a la muerte y a los muertos, a los recuerdos, al olvido; por la manera en que te iba llevando hacia un clímax maravilloso y, a menudo, poético.

Después llegaron Bradbury y Dahl (a quienes descubrí gracias a las clases de inglés, porque a excepción de Poe, el resto de lecturas siempre fueron bastante clásicas), que son los otros pilares literarios que siempre me acompañan. Tres patas de una mesa que acabó por completar Gaiman, quien a veces tiende un puente entre Poe, Bradbury y él mismo, ofreciendo una magia que sabe jugar con la luz y las sombras. Pero, ¿qué tiene Poe que no tengan otros autores? Quizá simplemente me enamoré de su manera de escribir por el momento, por la edad, porque era algo que se alejaba de las típicas historias juveniles que nos hacían leer. Quizá se quedó conmigo porque abrió una puerta que nunca se ha cerrado. Pero, en el fondo, hay que tener en cuenta que Poe, más allá de lo que pudo suponer para mí, fue el primero en muchas cosas. Su Auguste Dupin abrió la puerta a Holmes y a toda una saga de detectives. Y fue el primero en dejar de lado los monstruos exteriores (sin olvidarse de ellos, porque había horrores más allá de la puerta), para adentrarse en el horror interior, los monstruos más humanos que no necesitan volver de la muerte para arañar-nos y vestirnos de angustia.

El narrador en primera persona de muchos de estos relatos te permitía ponerte en la piel del vengativo Montressor y bajar con él a las catacumbas; te permitía descubrir la voz del protagonista de «El corazón delator», quien decía no estar loco mientras podías imaginar como el tono de voz iba aumentando, latiendo más fuerte, como el corazón que había escuchado tantas veces de noche, «con un sonido como el que podría hacer un reloj envuelto en algodón»; te permitía descubrir la angustia de quien sabe que ha perdido la cabeza bajo los efectos del demonio de la intemperancia y ha cometido un crimen atroz mientras intentaba cometer otro igualmente brutal. Poe nos ponía un espejo delante sin intención de desfigurar, sino para que pudiéramos tener presente que, a veces, somos como el personaje de «El extraño» de Lovecraft, y hasta que no nos vemos realmente no somos conscientes de todas las sombras que podemos tener dentro. Siempre es más fácil definir el mundo mediante una dualidad clara, con una frontera entre luz y oscuridad, bien y mal que no admita grises. Pero el terror que inició Poe y que llega a nuestros días nos habla precisamente de todo lo que hay entre medio, de la forma en que alguien que es como nosotros, los llamados normales, puede transformarse.

Cuando, años después, descubrí el placer de la narración oral, decidí dar voz a esas historias que me habían hecho la persona que era, que habían construido mi mundo literario interior y exterior, porque de ellas surgieron muchas otras pasiones en forma de libros. Como narradora, ponerse en la piel de estos personajes es extraordinario, porque necesitas vivir lo que dicen, lo que hacen. He escuchado a Vincent Price recitando a Poe, narrando sus cuentos; también a Neil Gaiman o, en castellano, a Juan Echanove. Lo hacen mucho mejor que una servidora, que simplemente es narradora, no actriz, pero si tuviera que escoger un único autor para narrar el resto de mi vida, probablemente sería Edgar Allan Poe, porque ya llevo muchas de sus historias y de sus palabras conmigo.

Por eso, hoy os dejo un cuento de Poe que narré hace unos años, porque, aunque haga 170 años de su muerte, su voz y sus historias siguen latiendo, como el corazón delator:

 

¡Feliz lunes y Poe-ticas lectures!

Inés Macpherson

Edgar Allan Poe: 170 anys de la seva mort

Etiquetas

contes, Cuentos, Edgar Allan Poe, Narracion oral, Neil Gaiman, Quaderns Crema, Vincent Price

Avui fa 170 anys de la mort d’Edgar Allan Poe. Qui més qui menys coneix aquest nom i fins i tot haurà llegit algun dels seus contes o haurà escoltat o recitat aquell «Nevermore» que Vincent Price o Neil Gaiman saben pronunciar tan bé quan reciten The Raven. Per a mi, Poe és l’escriptor que ho va canviar tot. De fet, va canviar moltes coses en el terreny literari, però avui volia parlar des d’un lloc una mica més personal.

Quan tenia uns tretze anys, a classe ens van fer llegir un petit recull de contes d’Edgar Allan Poe. Era la traducció al català de Carles Riba editada per Quaderns Crema, i allà vaig descobrir un llenguatge que entenia, però alhora m’era estrany; un món que reconeixia, però que em parlava d’una foscor que em va colpejar. Allà hi havia «Hop-Frog», «La màscara de la mort roja», «El pou i el pèndol» o «El gat negre». Era un recull dels clàssics. Un recull que encara conservo i que acompanya a totes les altres edicions que tinc d’aquest autor: en castellà i en català, il·lustrades o amb pròlegs meravellosos i traduccions de Julio Cortázar.

Il·lustracions de Harry Clarke

Per què va suposar un canvi tan important en el meu concepte del que era la literatura? Doncs perquè per primer cop algú parlava de les ombres interiors, aquelles que jo també intuïa, i dels monstres que generem o en què ens podem convertir. Quan des de petita tens certa tendència a observar el cantó fosc, a mirar la mort als ulls i comprendre que la vida no és ni tan simple ni tan lluminosa com a vegades ens volen fer creure, descobrir a algú que parla dels monstres que portem a dins, de l’horror interior, de l’obsessió, de la por, de l’angoixa vital que et pot portar al límit, fa que entenguis que no ets tan estranya com et feien creure. Quan et donen permís per llegir històries on la mort és tan present, et sents una mica menys sola quan escrius contes on les ciutats s’obren per cruspir-se a la gent o les cases t’atrapen perquè formis part de les parets o les finestres, presoner per sempre d’una frontera entre la vida i la mort, observant el món però sense poder cridar perquè algú et vegi. Jo escrivia sobre els monstres que construïm al nostre voltant com a presons, tancats entre les quatre parets, interiors i exteriors, d’on no es pot sortir, o d’on es creu que no es pot sortir. Mai havia imaginat que es pogués parlar d’es d’on ho feia Poe, i em va semblar extraordinari, per la seva manera de crear atmosferes, per la forma en què donava veu a la mort i als morts, als records, a l’oblit; per la manera en què t’anava portant fins a un clímax meravellós i, sovint, poètic.

Després van arribar Bradbury i Dahl (que vaig descobrir gràcies a les classes d’anglès, perquè excepte Poe, la resta de lectures sempre van ser força clàssiques), que són els altres pilars literaris que sempre m’han acompanyat. Tres potes d’una taula que va acabar completant Gaiman, qui sovint fa de pont entre Poe, Bradbury i ell mateix, oferint una màgia que sap jugar amb les llums i les ombres. Però, què té Poe que no tinguin d’altres autors? Potser simplement em vaig enamorar de la seva manera d’escriure pel moment, per l’edat, perquè era quelcom que s’allunyava de les típiques històries juvenils que havia llegit. Potser es va quedar amb mi perquè va obrir una porta que mai més s’ha tancat. Però, en el fons, cal tenir en compte que Poe, més enllà del que pogués suposar per a mi, va ser el primer en moltes coses. El seu Auguste Dupin va obrir la porta a Holmes i a tota una saga de detectius. I va ser un dels primers en deixar de banda els monstres exteriors (sense oblidar-se d’ells, perquè també hi havia horrors més enllà de la porta), per endinsar-se en l’horror interior, els monstres més humans que no necessiten haver tornat de la mort per esgarrapar-nos i vestir-nos d’angoixa.

El narrador en primera persona de molts d’aquests relats et permetia posar-te en la pell del venjatiu Montressor i baixar amb ell a les catacumbes; et permetia descobrir la veu del protagonista de «El cor delator», que deia no ser boig mentre podies imaginar com el to de veu anava augmentant en ritme, bategant més fort, com el cor que tants cops havia escoltat, «amb un so com el que un rellotge fa embolicat en cotó»; et permetia descobrir l’angoixa de qui sap que ha perdut el cap sota els efectes del dimoni de la intemperància i ha comés un crim atroç mentre intentava cometre un altre igualment brutal. Poe ens posava un mirall davant sense ànim de desfigurar, sinó perquè poguéssim tenir present que, a vegades, som com el personatge de «L’estrany» de Lovecraft, i fins que no ens veiem realment no som conscients de totes les ombres que podem tenir a dins. Sempre és més fàcil definir el món mitjançant una dualitat clara, amb una frontera entre llum i foscor, bo i dolent que no admeti grisos. Però el terror que va iniciar Poe i que arriba fins ara ens parla precisament de tot el que hi ha entremig, de la manera en què algú que és com nosaltres, els anomenats normals, pot transformar-se.

Quan, anys després, vaig descobrir el plaer de la narració, vaig decidir donar veu a aquelles històries que m’havien fet la persona que era, que havien construït el meu món literari interior i exterior, perquè d’ells van sorgir moltes altres passions en forma de llibre. Com a narradora, posar-se en la pell d’aquests personatges és extraordinari, perquè necessites viure allò que diuen, allò que fan. He sentit a Vincent Price recitant a Poe, narrant els seus contes; també a Neil Gaiman o, en castellà, a Juan Echanove. Ho fan molt millor que una servidora, que simplement és narradora, no actriu, però si hagués d’escollir un únic autor per narrar la resta de la meva vida, probablement seria Edgar Allan Poe, perquè ja porto moltes de les seves històries i les seves paraules amb mi.

Per això, avui us deixo un conte de Poe que vaig narrar ja fa uns anys, perquè encara que faci 170 anys que va morir, la seva veu i les seves històries segueixen bategant, com el cor delator:

Bon dilluns i Poe-tiques lectures!

Inés Macpherson

Satèl·lits, d’Elisenda Solsona (Males Herbes)

Etiquetas

contes, Elisenda Solsona, Males Herbes, Satèl·lits

Sense ser-ne conscient, he llegit aquests magnífics Satèl·lits d’Elisenda Solsona (Males Herbes, maig 2019), precisament aquest cap de setmana, amb lluna nova. I encara que la lluna teòricament segueix al mateix lloc de sempre, m’ha semblat una gran coincidència que, mentre jo passava pàgines, ella no m’estigués mirant des del cel. Aquesta observació no és gratuïta i tampoc estic revelant res que no pugui deduir el lector en llegir la contracoberta del llibre. I és que les vuit històries que trobem aquí passen sota el cel d’una nit sense lluna, però no perquè sigui nova, sinó perquè ha desaparegut. Per què? Potser perquè a vegades necessitem que passin coses fantàstiques, estranyes o inexplicables per poder mirar una mica més enllà, sigui més endins o cap a fora.

 

La desaparició de la lluna, present en tots els relats, a vegades és secundària, però sovint marca algun dels fets que sacsegen el món dels protagonistes i fan que la història es desenvolupi. La lluna, un element que sempre ha estat carregat de simbolisme, que s’ha relacionat amb la transformació de certes bèsties o amb el despertar de la bogeria de certes persones, amb els cicles i els canvis, segueix trastocant i trastocant-nos quan desapareix, perquè ens desperta la por, ens fa preguntar-nos què ha pogut passar i quins seran els efectes que tindrà el buit que deixa o si tornarà. Com un mirall de les relacions humanes que, quan es trenquen, també fan que tot trontolli.

I és que, en el fons, aquests relats parlen precisament de relacions humanes. Sigui en primera persona o amb un narrador focalitzat que va movent-se entre els personatges, no trobem cap conte on hi hagi una persona sola. Com passa entre la Terra i la Lluna, aquí també trobem parelles, de tot tipus, d’amics, d’amants, de familiars… I en totes aquestes relacions sembla que hi hagi un punt de paral·lelisme amb la relació entre el nostre planeta i el satèl·lit. La gràcia és que, a vegades, aquells que semblaven ser els que depenen de l’òrbita de l’altre per existir, com la lluna que desapareix, aconsegueixen desfer-se també d’aquest lligam, sigui per trencar-lo o per descobrir per què es va trencar, què s’amagava darrera d’un silenci o d’aquella foscor que havia tacat el cel del seu món personal.

En el primer relat, «Engranatges», ens endinsem en un paisatge que juga amb una subtil dualitat: la muntanya, la neu, el bosc i l’hotel són escenaris que poden ser idíl·lics o terrorífics, depenent dels referents literaris, cinèfils o personals que cadascun tingui. La gràcia és que l’autora ens permet situar-nos en les dues visions, aquells que veuen una realitat tranquil·la i aquells que veuen la foscor. I aquesta dualitat no acaba aquí. Les dues parelles de personatges que apareixen representen dues maneres diferents d’entendre el món i dues necessitats vitals diferents. Al final, la fina línia que separa la realitat i la fantasia, allò idíl·lic d’allò terrorífic sembla que es trenca, que tot s’uneix per donar un final perfectament calculat.

També sobre relacions ens parla el relat «Rems», però en aquest cas hi ha quelcom molt més poètic, tant en la relació en sí com en els efectes de la desaparició de la lluna. El final, revelador i colpidor, lliga també amb el relat de «Vies» on l’autora juga amb allò que el nostre cervell normalment accepta com a resposta lògica d’una escena per, després, trencar els nostres esquemes.

Hi ha relats que potser s’aparten més del punt fantàstic per jugar amb els aspectes més humans i terrenals de les relacions humanes, com passa amb relats com «Finestres» o «Sals de bany», on ens trobem amb un retrat dolorós de la dependència i de les expectatives que a vegades posem en l’altre i que després no es compleixen. Relacions tòxiques que poden ser molt familiars, però que estan emmarcades en un ambient asfixiant que carrega encara més la sensació d’ofec i d’angoixa que es pot tenir malgrat no hi hagi cap monstre més enllà d’un mateix o la seva relació amb l’altre.

L’absència de la lluna es torna més màgica, fantàstica i terrorífica en el relat «Balls». La manera en què l’autora fa que vagis entrant en el conte, a partir d’una escena totalment quotidiana, per després trencar-ho tot és extraordinària. I aquest és un aspecte a destacar de tots els contes: la forma en què la quotidianitat es va transformant a través d’unes descripcions, unes atmosferes i unes frases que saben perfectament per on et porten. I s’agraeix, perquè pots sentir com també a tu et venen ganes de sortir corrents.

Els dos últims contes del recull, «Closques» i «Reixes» juguen amb la lluna, però també amb les històries que expliquem o ens expliquem. El primer és colpidor pel que relata, però també és memorable per la manera en què utilitza la simbologia i les imatges per crear una xarxa d’històries i somnis que després es transformen en quelcom ben diferent. Una història que ens parla dels horrors que habiten entre nosaltres, dels monstres que tenen ben poc de fantàstics, i de com ho poden trencar tot. Un retrat psicològic molt ben treballat i amb una part final on tots els elements que han anat apareixent acaben encaixant a la perfecció.

L’últim conte, «Reixes», funciona com a relat, perquè juga amb la realitat i la fantasia de forma molt encertada, però també com a tancament del recull, perquè és un cant a l’escriptura, a la creació de mons, a la fantasia, i també perquè la lluna torna a estar present, com si haguéssim fet un viatge a les fosques pels mons de l’autora i ara haguéssim de tornar a la realitat.

Així que si voleu descobrir què passa quan la lluna desapareix, com les ombres que portem a dins poden sorgir quan les òrbites i la gravetat es transformen, quan allò que crèiem inamovible es mou, aquest és el vostre llibre.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

Les maduixes

Etiquetas

contes, records, reflexió

Avui he comprat maduixes. És d’aquelles informacions irrellevants per qualsevol persona que no sigui jo, però en vull parlar per un motiu i és aquesta memòria que últimament sembla que es dispara per qualsevol cosa. No sé si veure cada cop més a prop el meu aniversari em fa mirar cap enrere, o si simplement és un estat d’ànim que darrerament m’acompanya, però els records truquen a la porta més sovint, amb calma, però persistents. I les maduixes em fan pensar en la meva avia, en els dinars que feia els dimecres, per reunir a uns quants dels fills i els nebots. Al principi ho feien els dos, l’avi i l’avia; després només ella. I ara els dimecres són simplement això, un dia més de la setmana. Potser per això no és tant el dia, com les maduixes, les que em desperten els records. De fet, hi ha un munt de plats i aliments que em recorden a ella. Suposo que és el que passa quan compartir taula i cuina ha estat una de les constants de la teva vida.

Actualment, en aquesta ciutat-aparador que és Barcelona, on cada cop costa més tenir un pis, si aconsegueixes tenir un i pagar els lloguers desorbitats, les cuines normalment no són gaire grans. He viscut a pisos on si hi havia dues persones a la cuina et tocaves d’esquena o de costat. Era una manera de crear intimitat, però les intimitats de les cuines que jo recordo eren diferents, més espaioses, més calmades, amb més temps. Al poble, la cuina de la meva tieta era enorme, i tenia un rebost sempre ple que havíem d’assortir sovint, perquè érem un munt a l’estiu, en època de créixer i menjàvem com animals. El meu padrí també tenia una cuina gran, d’aquelles que tenen un color acollidor, que fa caliu. I quan fem dinars a casa dels meus pares, sempre acabem xerrant a la cuina malgrat el sofà solitari del saló. Suposo que el que es diu entre fogons té un pes específic, fins i tot quan has de lluitar amb el dimoni de l’extractor.

Però tornant a les maduixes. A la meva avia li encantaven. Cada any, per aquestes dates, hi havia maduixes a taula, normalment acompanyades amb nata o xocolata desfeta (sí, érem molt golafres). També li agradaven els gerds, i la remolatxa (mai m’havia fixat, però teníem, i tinc, certa tendència per tot allò vermell o amb tonalitats germanes). Després de la seva mort vaig passar una llarga temporada plorant cada cop que veia una capsa de gerds. Tallar remolatxa era una forma de recordar-la i a vegades em queien més llàgrimes que amb la ceba. Suposo que se’m trencava el cor sabent que mai més podria tornar a compartir aquelles coses amb la meva avia. Ara puc fer-ho sense plorar, com un petit homenatge. I quan agafo una cassola, penso en ella, i en ell, en el meu avi. I llavors penso que no importen tant els metres quadrats que tingui la cuina sinó la sensació de viure-la. No m’agraden els plats precuinats. Prefereixo empastifar-me les mans, fins i tot quan no tinc temps, perquè cada cop que ho faig, estic repetint una conversa entre el present i el passat. I perquè és una forma d’alimentar-se més enllà de l’estómac.

Inés Macpherson

Nit de Reis (conte)

Etiquetas

contes, Nadal, Reis Mags

Com cada any per aquestes dates, recordo un conte que vaig escriure ja fa uns deu anys pel programa de ràdio Lloc de Trobada, a Mataró Radio, on col·laborava explicant una història pensada pel tema de la setmana, cosa que m’obligava molt sovint a crear-ne alguna, perquè no és fàcil trobar contes curts de segons quins temes. Però això és una altra història.

Ha passat el temps i, quan el torno a llegir, veig que molt no han canviat les coses. Potser es podrien modificar alguns noms, algunes geografies, però encara em surt del cor explicar aquesta història, perquè crec que segueix parlant d’avui:

NIT DE REIS

Arribava, com cada any, el dia cinc de gener. Els nens del Maresme, i de molts altres llocs del món, disposaven les sabates o els plats amb els seus noms a terra o al sofà, esperant a que els Reis d’Orient deixessin els regals durant la nit.

A l’altre banda del continent europeu, el rei Melcior es preparava per sortir, la bossa plena de regals, disposat, com cada any, a repartir il·lusió per tot arreu. Havia de reconèixer que cada any li era més difícil carregar amb tot aquell farcell. Li feia mal l’esquena, li pesaven les cames, però sobretot li pesaven els anys. Ja feia molt que era Rei, i es notaven els efectes.

A prop de Palestina, el rei Gaspar es cobria amb la capa i agafava el seu farcell de regals. La nit semblava tranquil·la. Feia dies que no passava res d’extraordinari, així que segurament no tindria molts problemes per arribar a temps. Va sortir en la foscor i va començar a caminar. Observava les runes que hi havia al seu voltant, incapaç d’acceptar que aquella fos ara la seva ciutat, el seu país.

A l’Àfrica, el rei Baltasar observava, amb el farcell a terra, les opcions que tenia per arribar a les cases dels nens que tant l’esperaven. Si pujava cap al nord, potser hauria de caminar més, però no hauria de navegar tant. Si anava cap a l’oest, hauria d’anar en vaixell. Qui el podria portar? Va decidir provar sort.

En Melcior va intentar aixecar el farcell, però només el va poder moure una mica fent-lo lliscar pel terra. Va rebufar. Va intentar-ho de nou. En aquells moments, un home jove vestit de blanc li va agafar el farcell.
—Però, què fa, senyor Melcior? —va dir amb un to dolç i comprensiu—. ¿No veu que això pesa molt?
En Melcior el va mirar. És clar. Se n’havia oblidat! Era el seu patge.
—M’ajudes a portar-ho? —li va demanar.
El jove de blanc va dir que sí, però no el va acompanyar cap a les escales. El va portar de nou a l’habitació.
—Ara quedis aquí, senyor Melcior —va explicar el jove mentre deixava el farcell a terra i es disposava a sortir.
—Però, i els nens? I els regals? —va preguntar el rei Melcior.
—Ja no es dedica a això, senyor Melcior. Fa anys que es va jubilar i ara viu aquí —va dir el jove, tancant la porta.

A prop de Palestina, el rei Gaspar s’havia quedat quiet, el farcell caigut a terra. Havia sentit un tret dos carrers més enllà i corredisses i pudor a cremat. De cop, va notar que hi havia algú al darrere. Massa tard: un home fugia amb el farcell de regals.
—Ei, tu! —va cridar el rei Gaspar, corrent darrere seu. Una explosió en un edifici proper va fer que es tirés a terra. Una altra explosió. Crits. Què podia fer? Havia perdut el farcell i semblava que allò no pararia. Estava clar que aquell any no arribaria a temps. De fet, potser no podria ni arribar.

A l’Àfrica, el rei Baltasar va veure l’embarcació que l’havia de portar cap al punt de trobada amb els seus dos companys reis. Era petita, semblava inestable, i estava plena d’altres homes i dones que el miraven estranyats.
—Si vol pujar, haurà de pagar —li va dir una veu. Però ell no portava diners; només regals. I ara no tenia temps per posar-se a caminar; no arribaria a temps.

Des de tres punts molt distants, els tres Reis d’Orient es van adonar que ja no era tan senzill portar il·lusió a totes les cases del món. Aquell any, el dia sis de gener, no van haver-hi regals.

Inés Macpherson