Hi ha certes paraules que ressonen al nostre voltant de manera habitual, que omplen el discurs de polítics, tertulians, llibres i xarxes socials. La llibertat, la igualtat o la felicitat són termes que sentim normalment, sovint com a part d’un missatge, eslògan o recepta ideal per aconseguir algun objectiu, depenent de quina paraula escullis. Però si preguntem a un grup de persones què volen dir aquestes paraules, probablement cadascuna d’elles les definirà d’una manera diferent, perquè no tothom les omple del mateix significat. Passa el mateix si parlem de responsabilitat, de llibertat d’expressió o fins i tot de política o economia. Són termes que s’han girat i regirat tants cops en mans d’algunes persones que ja no saps com cosir els fragments que han deixat pel camí. Són paraules que s’han buidat, s’han transformat en parcel·les unidimensionals i han oblidat la relació que podien tenir entre elles i, sobretot, amb els altres, amb les persones que formen la societat.
A Les tres dimensions de la llibertat, publicat en català per Més Llibres i en castellà per Anagrama, el músic i activista Billy Bragg precisament intenta recuperar el seu significat i recordar-nos aquesta relació, tant entre els conceptes com entre les persones. Com explica Antonio Baños al pròleg de l’edició en català, aquest és un llibre que reflexiona sobre la llibertat individual, «sobre la igualtat material i d’oportunitats i sobre el que significa viure en societat. Parla del que significa no deixar ningú enrere. Que la vida importi. La de tots. I defensa que fer política sigui exactament això», es a dir, tenir present l’altre i no la tendència neoliberal en què estem vivint ara, on l’altre molesta, no interessa, no existeix més enllà del benefici que em pugui generar a mi com a individu o com a empresa.
Ja a la introducció, Bragg deixa clar el motiu del títol del llibre, perquè exposa que «si hem de ser lliures de debò, aleshores cal que l’autonomia personal i la igualtat creixin amb la incorporació d’una tercera dimensió: l’obligació de retre comptes». Per a ell, i per a molts pensadors, la llibertat no pot estar deslligada de la responsabilitat ni del respecte a l’altre. «Sense un respecte igualitari pels drets dels altres, l’autonomia personal es converteix en poca cosa més que una llicència abusiva. […] La igualtat li aporta una segona dimensió a la llibertat, ja que exigeix que l’individu reconegui als altres els drets que reclama per a si mateix».
Entre les pàgines d’aquest llibre, Bragg ens ofereix un recorregut que ens mostra com aquests conceptes s’han anat girant i regirant amb els anys, i amb quin significat són utilitzades actualment per molts. «Vivim en una època de fúria. La gent creu que les seves veus són ignorades per les elits llunyanes que ja no desitgen respondre per les seves accions. Això no s’ha produït de manera accidental»; és fruit d’una castració de la democràcia i d’una intenció de buidar de contingut els termes, oblidar el que realment impliquen i no escoltar a aquells que defensen quelcom diferent al progrés pel progrés, al jo per damunt dels altres, com si la convivència, com si la societat fos un altre mot que ja no interessa del tot si no encaixa en els interessos del mercat.
Bragg fa una radiografia de l’actualitat política i econòmica per crear un marc on explicar la importància d’aquestes idees i també per sacsejar una mica al lector, encara que probablement qui s’acosti a aquest llibre ja vindrà sacsejat de casa, perquè ja fa temps que sembla que només vulguem escoltar o llegir allò que ens ressona, allò que ratifica el que ja pensem. I en el fons, jo estic fent el mateix, perquè aquest llibre parla un idioma que entenc i comparteixo. Al final, tota reflexió per definir i acotar aquests i altres conceptes implica una idea prèvia, una ideologia, una posició política, una tendència o una tradició de pensament. Aquest llibre és un posicionament en sí mateix, una manera d’estar i de ser al món, i sobretot de mirar allò que ens envolta. Perquè allò que ens envolta importa, perquè actualment no parem de sentir la frase «tot anirà bé», mentre les gent perd feines, viu en la precarietat i cada cop hi ha més persones a les cues per demanar aliments. Hi haurà qui dirà que això és perquè no s’han esforçat prou, perquè no han estat emprenedors o perquè no han demanat prou fort alguna cosa a l’univers. No, senyors, ni sortirem millors, ni aprendrem res ni tot anirà bé. Fa tems que no va bé, però sempre que es pugui mirar cap a una altra banda o cap al propi melic… I així es va donant el poder a un déu que ara anomenem mercat que defensa l’acte de trepitjar l’altre i els seus drets bàsics.
Aquest llibre ens parla, amb una prosa senzilla i directa, de llibertat d’expressió i de xarxes socials, de globalització i de populisme, de les accions de Margaret Tatcher i Ronald Reagan i del naixement del neoliberalisme i les seves formes i conseqüències. Ens parla de nosaltres i de la forma en què podem començar a pensar-nos a nosaltres i als altres. Sí, és possible que parli força d’Estats Units i del Brexit, però en realitat està parlant de la nostra actualitat, del món en què vivim.
Acabo pel principi, perquè cal destacar també el pròleg que Antonio Baños; un pròleg que ens porta a una època, a una forma de relacionar-se amb la música, d’entendre-la, de sentir-la i fer-la teva, plena d’idees, no només de ritmes. Recordem que Billy Bragg és músic, ha estat a un escenari i ha utilitzat la seva veu per reclamar allò que creu que és més just per una societat igualitària. I com diu Baños, al final descobreixes que «no es tracta de cridar MÉS que els altres. Es tracta de cridar EL que criden els altres. Els que no tenen micro». I encara que sembli que hi hagi uns quants que no ho vulguin veure, hi ha molts que no tenen micro, que no tenen veu, que no tenen res.
Bon dijous i bones lectures!
Inés Macpherson