Etiquetas

, , ,

Aquells que em coneixen, saben que tinc una debilitat per Ray Bradbury i la seva obra. Quan vaig obrir Crònica desordenada de Ciutat Antiga, de Jaume Oliver Ripoll (publicada per Pagès Editors a l’octubre de 2019), i vaig trobar una cita del conte “El matí verd”, de Les cròniques marcianes de Bradbury, he de confessar que l’autor ja em tenia. El senyor Benjamin Driscoll i la seva plantació d’arbres a Mart, seguint l’exemple de Johnny Appleseed i la seva plantació de pomeres a Estats Units, sempre m’ha semblant meravellosa, perquè, de fet, té un punt de meravella inexplicable. És un fet insòlit. I els fets insòlits sempre ens provoquen, ens conviden a acceptar d’alguna manera allò que sembla impossible.

El títol de la novel·la, Crònica desordenada de Ciutat Antiga, ja ens avisa del que ens trobarem: una narració construïda a partir de diferents punts de vista i diferents moments temporals (que tindran com a punt de referència els anys que han passat des de la Gran Pluja, l’esdeveniment que ho va canviar tot). Fragments de quaderns, testimonis i interrogatoris esquitxen aquesta crònica que el narrador principal intenta unificar pel futur lector (i potser també per a ell mateix). Aquest narrador és un cercador de noms, algú amb una visió de conjunt que barreja allò que ha trobat amb allò que veu, pensa i recorda. La seva veu anirà agafant protagonisme a mesura que avancem, però ell no és el protagonista. N’hi ha uns quants, noms propis que es vesteixen d’altres noms, com el de Rel Santandreu, l’Estudiant, o el de Calogero Genovese, també conegut com el Moix Romà. Però, quina és la història que aquest cronista ens ofereix? Què va passar al món després de la Gran Pluja?

Agafant elements del gènere de la distopia, Jaume Oliver Ripoll ens presenta un món on, de cop i volta, comença a ploure. A Europa, la pluja dura cent catorze dies sense interrupció. Les ciutats es desfan i el món que coneixíem es transforma, tant a nivell físic com a nivell social i polític. La gent busca refugi, una solució, perquè després de la Gran Pluja, arriba el Mal de la Pedra, una pandèmia que sembla incurable. Però hi ha petits reductes on el món segueix viu, aguantant. És el cas de Ciutat Antiga, una Palma fascinant que ha sobreviscut a la destrucció gràcies a les arrels d’un arbre singular. No és l’única ciutat, però sí serà l’última.

Els fets es van exposant de forma desordenada, saltant del passat al present, un passat que a vegades ens porta molt més enllà de la Gran Pluja, perquè aquí el que també trobem és una crònica històrica de la ciutat, de la seva gent, de la Història. Personatges i esdeveniments reals es barregen pels carrers de pedra i vidre que ens observen des d’aquest món que Oliver Ripoll dibuixa en forma de trencaclosques. Els personatges i el cronista ens van donant peces i el lector les va cosint. Hi ha moments on ens perdem per carrerons secundaris, però sempre tornem, posem fil a l’agulla, i comprenem que, a vegades, no es tracta tant de l’acció com de la mateixa història, la gran i la petita, la dels noms que cerquem i els que canviem o fins i tot oblidem.

Hi ha una part molt visual en aquesta crònica: l’arbre i els túnels de vidre, els moixos saltant per les teulades, els murs, els quaderns i les màscares; la pedra, l’aire i la por. Podria explicar com es va construint aquesta societat, com ens ho explica el cronista, però crec que hi ha certa màgia en anar-ho descobrint així, de manera desordenada, com ho proposa l’autor. I així poder trobar les referències a Bradbury, al seu Benjamin Driscoll i als somnis: els que ens fan mirar cap amunt, però també els que ens recorden que tenim els peus a terra, que podem cuidar aquestes arrels i aquests braços que també miren al cel, amb les fulles verdes que respiren i ens ajuden a respirar.

No sé si és un llibre fàcil, pel ritme i per aquest trencaclosques de veus, noms i temps que el cronista exposa i nosaltres anem recollint, com a lectors, imaginant al cap aquest món que es construeix malgrat estigui desfet. Però aquesta crònica desordenada és interessant per la forma, pel llenguatge i perquè també és una carta d’amor a una ciutat, a la Palma que és Ciutat Antiga, a la seva història, als seus carrers i la seva gent.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson