Etiquetas

, ,

Hi ha llibres que, per una banda, et provoquen la necessitat de parlar-ne i, per l’altra, la necessitat de pair-los amb calma, perquè voldries guardar al cervell moltes frases, sí, però també ampliar-les, comunicar-les, compartir-les. Fa anys que em dedico a la narració oral i estic acostumada a llegir per fixar al cervell frases, fils conductors, paraules concretes que després ajuden a donar vida a una història que creix a través de la veu i del cos per intentar arribar a l’altre. Però, com fer això a través de la paraula escrita, com transmetre el que has pensat d’un llibre des de tots els llocs possibles si ja l’has acabat? Potser no l’has acabat encara que hagis arribat al punt final de l’última frase, perquè segueix amb tu. És curiós com, a vegades, els pensaments neixen durant la lectura i després sembla que s’amaguin, a l’aguait, esperant el moment per tornar a sortir.

La veritat és que Connectar, de Kae Tempest, publicat en català per Més Llibres i en castellà per Sexto Piso, em provoca una barreja de totes aquestes sensacions: el cervell vol copsar-ho tot, vol que amb el llapis les paraules es quedin marcades no només al llibre, sinó al cap; però alhora vols que flueixi, que segueixi bategant, que tingui veu, i per això voldries llegir els fragments en veu alta perquè arribi als altres, perquè connecti, per crear una mena de cadena que no s’atura, perquè així no deixes que s’apagui, que calli. I és que, mentre llegeixes les paraules de Tempest, connectes amb el que diu i amb com ho diu; en el cas del català, gràcies a la feina de Martí Sales. De fet, en Martí Sales i l’obra de Kae Tempest ja s’havien trobat abans i potser per això funcionen tan bé, perquè en Sales coneix els ritmes, les paraules, i sap com transmetre-ho de forma natural.  

Reconec que mentre llegia el llibre, tenia ganes de parlar-ne i això és el que intentaré fer: parlar d’ell, del llibre en sí, però potser també del fet de llegir, de ser lector i autor i connectar i sentir la necessitat de comunicar i alhora sentir aquesta connexió que va més enllà del jo i que ens porta als concerts, a aquella sensació de formar part d’un tot que et posa la pell de gallina durant uns instants. Kae Tempest diu al principi «com més atenció parava a la meva “particularitat”, més possibilitats tenia d’arribar a tu en la teva particularitat». I potser es tracta d’això, de parlar del que ha suposat la lectura, aquesta connexió, per a mi com a lectora, com algú que de tant en tant també puja a un escenari i explica històries i les dansa i necessita els ulls dels altres, no per trobar aprovació, sinó per comunicar, per connectar, per sentir que allò que neix de tu pot sortir i arribar als altres, perquè això és el que realment busques: arribar, tocar l’altre, encara que sigui amb les paraules, amb la música, amb el moviment d’un cos que s’explica i t’explica.

El llibre està dividit en set parts que fan referència a un acte, actuació, concert, recital, o el nom que cadascun vulgui buscar. Tenim el muntatge, la prova de so, l’obertura de portes, els teloners, els preparatius, sortir a la palestra i sentir com passa alguna cosa. Per si mateixos, els títols dels capítols ja ens expliquen una història, però aquí Tempest no ha vingut a explicar una ficció lineal, una successió d’actes en el temps, sinó a explorar els abismes (quan entreu al llibre, entendreu el motiu d’aquestes dues paraules, temps i abismes). O potser ha vingut a senyalar una altra mena de ficció, aquesta imatge que ens construïm per encaixar, aquest jo que no sabem si és nostre o és una resposta, que accepta un joc i una insensibilitat que ens deixa a tots en un estat neutre de no implicació, de no connexió. Cal tenir present que Tempest parla de connectar de veritat, no a través de la pantalla, no a través d’aquest món virtual que ens serveix de màscara, de valoració pròpia i aliena, d’excusa, de coixí per sentir una companyia que, com hem vist durant aquest any, no pot suplir del tot el contacte i l’escolta real, la presència de la mirada de l’altre, però també la pròpia, perquè, sovint, ens hem desconnectat tant de nosaltres que ni tan sols som conscients de qui som, de com som. Tempest parla de connectar per ser més humà, més empàtic, més conscient.

Vivim en una realitat, diu Tempest, on probablement «ara mateix es ven una capsa d’anell que també és una funda de mòbil, perquè quan demanis matrimoni a la persona estimada i obri la capsa de l’anell, apareixerà la teva parella, perfecte per compartir el moment del prometatge a les xarxes». Aquesta i moltes altres reflexions sobre la nostra societat donen peu a les altres reflexions, aquelles on Tempest s’observa: observa la seva carrera, la seva necessitat de dir, el personatge que es va buscar, la manera d’acceptar aquella insensibilitat de què parlàvem abans, per poder sobreviure, per ser allò que s’esperava d’ella o ella esperava de sí mateixa, una peça més de l’engranatge del món on vivim, forçant la veu, aquesta veu que necessitava, però que en algun moment es va trencar. I aquestes confessions donen peu al veritable cor d’aquest llibre: la possibilitat de connectar, de dir, de ser, de llegir i realment llegir, no només passar pàgines, no només ajuntar les lletres, sinó escoltar l’altre a través de les paraules, dels gestos, de la connexió. «Una història no cultiva l’empatia només en virtut d’haver estat pensada; t’hi has de relacionar perquè es torni potent; la història s’ha de llegir i la cançó s’ha d’escoltar per tal d’assolir tota la seva força», diu en algun moment del llibre. I es tracta d’això, de compartir, de comunicar. Potser per això, mentre llegeixes el llibre voldries dir-ho tot en veu alta, donar vida a les paraules a través de la veu, del gest, del cos, perquè ella ho ha escrit de tal manera que batega, que camina, que busca despertar-te. O potser és que simplement ha connectat amb mi perquè m’interpel·la i em sacseja, perquè les preguntes troben un mirall en les preguntes que jo em faig. Potser és aquella particularitat seva que ha trobat un camí similar per arribar a la meva.

Les paraules flueixen amb una naturalitat i una honestedat senzilla, directa. Tempest exposa la seva experiència personal, els seus dubtes, les seves pors i inseguretats sense maquillar-les ni exagerar-les. Són allà i són les encarregades de provocar el diàleg que podem trobar en mig d’aquest viatge pels escenaris (els reals i els simbòlics) i per les possibilitats de connectar entre nosaltres. Una part de mi voldria anar cosint cites, reflexionant sobre paràgrafs, però una altra part de mi voldria acabar oferint també una particularitat. Com he dit abans, soc narradora oral i durant aquest any he viscut el que implica explicar contes a una pantalla, sense saber si hi ha realment algú escoltant a l’altra banda. I per molt que t’hi esforcis, saps que hi ha alguna cosa que potser no acaba de funcionar, perquè el triangle queda trencat a través de la pantalla, aquest triangle d’autor, obra, lector o espectador. També ho hem viscut parlant amb els familiars i amics: mancava alguna cosa, era una connexió descafeïnada. La presència, la resposta real dels ulls i del cos de l’altre tenen una importància immensa i ens pensàvem que sempre hi serien. Però no ha estat així. Potser per això Kae Tempest acaba el llibre amb una mena de llista, parlant de la possibilitat de fixar-se més en els detalls, en la possibilitat de compartir, de gaudir de l’espontaneïtat i la complicitat que et feia anar a fer un cafè amb algú. Estar, connectar, parlar i llegir, però no només llegir un llibre o escoltar una peça musical, sinó llegir l’altre, escoltar l’altre a través de la creativitat entesa més enllà de l’obra; la creativitat entesa com a espai per observar i entendre l’altre.

Aquest Connectar de Kae Tempest no és un llibre llarg, però sí és intens i, sobretot, honest i sincer. Et parla a tu. Que tu connectis o et sentis interpel·lat suposo que depèn de com t’apropis al llibre. Jo m’he deixat atrapar i la veritat és que el tornaria a començar de nou.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson