Etiquetas

, , ,

Aprofitant que aquests dies arriben a les llibreries dues novetats d’Octavia E. Butler, La parábola del sembrador, publicada per Captian Swing en castellà, i Ritus de l’edat adulta, la segona part de la saga Xenogènesi publicada per Mai Més en català, em sembla un bon moment per tornar a Alba, el primer títol de la saga, un d’aquells llibres que t’acompanya un cop l’has acabat, perquè és punyent, intens, complex i molt ben escrit (i traduït, en aquest cas, per Ernest Riera). Probablement no digui res que no s’ha dit, i potser dic més del que hauria de dir, però és difícil parlar d’aquest llibre sense que se t’escapin les ganes de compartir tot el que hi ha entre les seves pàgines.

La coberta és de Vorja Sánchez i és una meravella que encaixa perfectament amb el llibre.

Alba ens atrapa des del començament amb un personatge que, malgrat no estar escrit en primera persona, podria ser-ho perfectament, perquè respirem amb ella, observem, sentim i pensem amb ella. Es tracta de la Lilith, una dona que es troba reclosa a una habitació i que recorda la seva vida anterior: recorda el seu marit i el seu fill, que van morir abans que la guerra ho destruís tot; també recorda la guerra, però el que no aconsegueix recordar és com ha sobreviscut, ni per què està dins d’aquesta mena de cel·la on, de tant en tant, sent una veu que li fa preguntes. Qui fa les preguntes és un dels Oankali, una espècie extraterrestre que ha rescatat als humans que han sobreviscut al desastre.

Hi ha quelcom fascinant en aquesta veu narrativa, en la seva manera d’exposar el que observa, el que sent, el ritme dels pensaments que venen i van i que s’intercalen amb unes descripcions precises, visuals i que, sovint, podries quasi tocar. A poc a poc descobrim que els humans estan en estat letàrgic i que els Oankali han despertat a la Lilith perquè és l’escollida per a despertar a altres humans i veure si es pot començar a recuperar la vida al planeta. Volen veure com reacciona a ells, al seu aspecte. I és que els Oankali són físicament molt diferents a nosaltres (hi ha un moment on ella els associa amb les meduses). Les reaccions i reflexions que fa la Lilith quan els veu per primer cop i l’evolució que fa també són un mirall que ens obliga a mirar i a mirar-nos, a observar les reaccions que nosaltres tenim davant d’allò que no encaixa en la normalitat que hem establert com a acceptable i bona. Perquè, sovint, sense ser conscients, associem un concepte estètic amb un d’ètic, com si la bellesa o la normalitat fossin per si mateixes bones, com si allò diferent sempre fos dolent o perillós. Però, també sovint, allò diferent també és allò que desconeixem, que no entenem, que ens demostra la diversitat, les possibilitats que hi ha més enllà de la nostra rigidesa.

Un dels aspectes més interessants de la novel·la (en té molts) és la creació d’aquesta espècie alienígena que busca l’intercanvi de material genètic com a manera de sobreviure i evolucionar. La seva nau és orgànica, està viva; viuen en una mena de comunitat que va molt més enllà del nostre propi concepte de comunitat i de comunió amb l’altre i l’entorn. A més, Butler planteja els Oankali com una espècie on hi ha tres gèneres, mascle, femella i l’ooloi, un trio que ofereix una forma diferent d’interactuar, de tenir relacions sexuals, i que l’autora explora de forma magistral, tant pel que mostra com pel que ens pregunta sense preguntar. 

Es tracta d’una novel·la que proposa una acció pausada, que busca l’equilibri entre el que passa a fora i el que passa a dins, a la intimitat mental i emocional de Lilith. Per això el desenvolupament del seu personatge està tan ben treballat i planteja una evolució plena de dubtes, pors i desitjos que ens connecten amb nosaltres mateixos: les seves pors i els seus dubtes són els nostres a cada passa, a cada situació que observa, a cada decisió que ha de prendre. Aquest món interior està teixit de tal manera que flueix alhora que observem el món exterior, la nau i els seus habitants; descobrim els altres humans que van apareixent, veiem el seu comportament, com es repeteixen patrons, actituds, desconfiances… El llibre ofereix una visió antropològica doble, perquè ens veiem a través dels nostres ulls (els de la Lilith, que, sovint, també són els nostres) i ens veiem a través dels ulls dels Oankali. Per tant tenim un doble mirall que ens posa en contacte amb les nostres misèries, les nostres debilitats i les nostres pors: la por a l’altre, al diferent (la paraula xenofòbia té la mateixa arrel que aquesta xenogènesi que ens presenta Butler; xenos, del grec, vol dir estrany o estranger), però també la por al canvi, a deixar de ser nosaltres mateixos i, alhora, a ser-ho, a observar la nostra essència, les nostres limitacions, la repetició constant dels nostres errors.

Un dels altres encerts d’aquest llibre és la relació entre els humans i els Oankali que explora Octavia E. Butler, perquè pot provocar una sèrie de sensacions i reflexions molt interessants. Es tracta d’una relació complexa, perquè per una banda, els Oankali han salvat a uns quants humans, els volen ajudar i fins i tot els volen “millorar”. Ens observen com una espècie que ha estat capaç de destruir el seu propi planeta i que es destrueix a ella mateixa moguda per l’odi, la violència o l’avarícia (i tenen raó). Per d’altra banda, sabem que són una espècie que sobreviu gràcies a la barreja amb altres espècies, és la seva manera de funcionar i, per tant, potser no ens han salvat perquè vulguin ajudar, sinó per necessitat. L’intercanvi que plantegen sembla que neix, en part, de la seva necessitat i això podria fer-nos pensar que, per a ells, som simplement una altra espècie que utilitzen per aconseguir la seva finalitat. Ells busquen conèixer i créixer a partir dels altres, una mena de simbiosis o mestissatge que els permet sobreviure i evolucionar. Vist així, no sembla tan dolent, no? Però, què demanen a canvi? Què passa amb nosaltres? I amb el planeta?

Per què la seva manera d’actuar és millor que la nostra? Semblen savis, pacients i amb un sentiment de comunitat, comunicació i comunió amb l’entorn molt més saludable que el nostre. Però què passa amb el tipus de relacions afectives i sexuals que ells imposen? Què passa amb la possibilitat d’escollir o d’equivocar-se? He dit imposar perquè és un dels jocs més hàbils de Butler: sembla que no imposen i alhora imposen; sembla que et diguin que pots escollir, però, realment pots? Què implica escollir segons què? La gràcia és que Butler no planteja una espècie violenta, despòtica i opressora segons els paràmetres humans: no hi ha una violència salvatge, una humiliació o una violació amb força del nostre cos o de la nostra essència; no hi ha esclavitud, però hi ha quelcom en el relat que incomoda, que fa que entenguis els dubtes, que t’ho preguntis tot constantment, que miris l’essència humana, amb tots els seus defectes, la seva tendència a la destrucció i a l’odi, però també puguis mirar els Oankali i entendre que tampoc són tan meravellosos com voldries pensar.

El dubte és constant i això fa que ens ho estiguem preguntant tot. Hi ha moments de tensió importants, tant entre humans com amb els Oankali, però també trobem moments que ens porten cap a reflexions filosòfiques, sociològiques o antropològiques. Hi ha un treball de ficció exuberant, sensorial en alguns moments, físic i emocional, però també hi ha un rerefons potent que ens sacseja i ens interpel·la com a espècie i com a individus. Som Lilith i entenem el seu viatge; un viatge que és una oportunitat per gaudir d’una prosa impecable, d’una exploració profunda de l’ésser humà i de la seva relació amb sí mateix i amb l’altre.  

I callo, perquè aquest és un d’aquells llibres que voldries poder comentar pàgina a pàgina, detall a detall, gaudint de tot el que hi ha, de les parets que s’obren, dels boscos que habiten una nau, de les inseguretats, del racisme, de l’odi, de les possibilitats, dels humans i la seva essència…

Ara podeu gaudir de la segona part que acaba de publicar Mai Més i, després, seguir navegant per l’obra de Butler, que va omplint els prestatges de les llibreries.

Bon dimarts i bones lectures!

Inés Macpherson