Etiquetas

, ,

Podria dir el clàssic «ja sé que arribo tard», però en el fons mai es tard per parlar d’Ursula K. Le Guin. Sí que és possible que no digui res que no s’hagi dit ja, però una autora com aquesta mereix ser celebrada i aplaudida sempre, i una de les millors maneres de fer-ho és parlant de la seva obra. En aquest cas us vull parlar de la meravellosa Els desposseïts, publicada l’any 1974, guanyadora del Nebula i l’Hugo, i que Raig Verd va publicar al 2018, amb traducció de Blanca Busquets.

La veritat és que de Le Guin es podria destacar tot: la seva elegància en el llenguatge, la seva precisió i la seva manera d’exposar idees fins i tot mitjançant l’ús o el no-ús de certes paraules; la seva capacitat de construir personatges d’una solidesa psicològica impressionant o la seva habilitat per crear mons i universos d’una riquesa i d’una coherència tan ben estructurada que t’acompanyen més enllà del llibre. Totes aquestes coses es poden trobar a Els desposseïts. A través dels ulls del protagonista, Shevek, veurem dos mons germans, dos planetes, Urras i Anarres; dos mons que formen part de l’Ecumen, però que no podrien ser més diferents. Urras és un planeta ric en recursos i amb un clima força amable, on regna un capitalisme brutal que fomenta totes les possibles desigualtats, siguin econòmiques, de classe o de gènere; es un món vistós, amb un nivell de producció que no s’atura mai i una ostentació que no s’està de res. Anarres, en canvi, és un lloc àrid, amb pocs recursos i un temps que no ajuda a conrear quasi res. En canvi, està organitzat pels hereus dels exiliats d’Urras, que volien una altra mena de societat on les diferències no fossin tan salvatges; per això la societat que tenen s’organitza seguint conceptes anarquistes, on es fomenta la igualtat social, econòmica, de gènere i, sobretot, la idea de la no propietat. De fet, ni tan sols tenen el concepte dels possessius.

Davant d’aquest plantejament, un podria esperar que un dels planetes, una de les societats, fos defensada i l’altra criticada, un dualisme que seria familiar perquè, sovint, és el lloc on ens situem quan pensem o discutim les coses. Però Le Guin aquí planteja un diàleg humà i humanista, filosòfic, sociològic i polític on s’exposen les bondats i les ombres d’ambdós propostes. Sí, Anarres pot presentar-se com una utopia, i en molts casos ho podria ser, però també se’ns mostren els problemes, els seus defectes, perquè Le Guin, per molt que pogués tenir un posicionament personal, el que ofereix en aquest llibre és un camp de reflexió d’una profunditat que et deixa marca, perquè dies després, mesos després fins i tot, segueixes pensant, recordant escenes, diàlegs. Perquè tot això no ho fa amb un narrador que et dona lliçons, sinó que ho fa a través dels personatges, de les seves vivències, dels seus pensaments, dels seus ulls.

Le Guin sempre ens proposa la possibilitat de mirar el món a través de la mirada de l’altre, la possibilitat de ser l’altre, de contemplar els dilemes. Si a La mà esquerra de la foscor tenim un personatge que es troba amb la realitat del món d’Hivern i ens mostra el procés de comprensió d’aquells que no encaixen dins del nostre concepte d’allò «normal», aquí ens planteja quelcom similar, perquè Shevek és l’altre en els dos mons, no encaixa en cap, i per tant és l’observador perfecte, aquell que ens convida a mirar i entendre el món, el seu i el dels altres, amb sentit crític. I ho fa, perquè sap anar més enllà dels principis que ha après, de les normes acceptades; sap buscar els límits, fer preguntes per entendre i entendre’s, per comprendre allò que està enquistat.

Hi ha escenes magnífiques, diàlegs per emmarcar, però jo només en vull citar un moment que em va fer pensar molt en el nostre món, en la manera en què tractem i valorem la feina dels altres. Quan ja s’ha instal·lat a Urras, porten a l’Shevek de compres. Ja s’ha quedat meravellat per la quantitat de coses que té la gent del seu voltant, els rics, i encara es queda més astorat quan veu la quantitat de tendes i tot el que es ven, i que probablement ningú necessita. I de cop i volta, pregunta: on és la gent que ha fabricat tot això? On és la gent que treballa, la que no veus, la que fa tot el que tu reps sense preguntar-te mai realment pel seu valor, per les hores dedicades, per la dignitat que caldria donar a aquells que ho han creat? Per descomptat, crítiques similars també apareixen a Anarres, quan l’Shevek es pregunta per què els seus articles d’investigació no poden aparèixer publicats si no encaixen en les idees que defensen uns quants, per què el seu mestre li canvia el text o el publica també amb el seu nom. Allò establert, allò que acceptem com a normal i que mai podrem posar en dubte si no observem des de certa distància. La manera en què intercala els capítols dedicats a cada planeta et permet qüestionar-ho tot, passar del nosaltres a l’altre, i de nou al nosaltres, creant un diàleg entre dos mons, dos maneres d’entendre’l, d’entendre’ns; totes amb errors, perquè, al final, som humans. Per tant, mai es planteja una visió maniquea, sinó que ens pregunta a través de la història, ens proposa observar l’statu quo, veure les seves ombres, la forma en què la roda et pot engolir. Estem, a més, davant d’una història plena de matisos, que va molt més enllà de l’exploració política i social, i que ens parla d’amistat, d’amor i sexualitat, de lluites de poder i de reflexions ideològiques, ètiques i científiques.

La prosa de Le Guin aquí és perfecte (la traducció ajuda, la fa fluida i precisa). Quan vas passant les pàgines, tens la sensació d’estar trepitjant una construcció sòlida, tant per les paraules com per la capacitat visual que transmet. Camines pels carrers, veus als personatges, ets els personatges, i reflexiones amb ells a través d’una narració impecable.

Els desposseïts és un llibre brillant, complex i fascinant, literatura en estat pur, una literatura reivindicativa que ens ofereix una historia humana i humanista que sovint té quelcom d’antropologia, de sociologia i de filosofia; un estudi en forma de novel·la que es gaudeix com a ficció, com a ciència-ficció, com a relat extraordinari sense necessitat d’etiquetes perquè ens interpel·la des de qualsevol lloc i moment, perquè parla de l’essència, de les desigualtats, de la hipocresia política, del desig i l’amor, de les inquietuds humanes, de les ganes de saber; en definitiva, de l’home i el seu comportament íntim i social.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson