Etiquetas

, ,

Reconec que, fins fa uns dies, no havia llegit cap llibre d’Erri De Luca (Nàpols, 1950). Davant d’aquesta afirmació, és probable que alguns haguessin exclamat «com pot ser que no l’hagis llegit encara? És impossible», una expressió habitual davant d’algú que no ha llegit o vist segons quin llibre, pel·lícula o sèrie. Per què dic això? Doncs perquè a vegades utilitzem aquesta paraula, «impossible», com una manera de globalitzar allò que per a nosaltres és normal, com si el nostre melic fos extrapolable a la humanitat sencera. No és possible que (no) hagis fet això o t’hagi passat allò; és impossible que pensis així, o que hagis viscut allò altre… Utilitzem paraules que volen dir moltes coses i a vegades no sabem realment què volen dir o d’on venen, de quin espai de la nostra ment neix aquesta necessitat de marcar els límits que alguns mots proposen. Potser també per això Erri De Luca comença el seu llibre Impossible (publicat per Bromera, amb traducció d’Albert Pejó) amb una cita d’Israel Bashevis Singer: «Sovint he sentit explicar una cosa i dir “No és possible”, per descobrir menys d’un any després que en algun lloc havia passat de debò». La nostra realitat a vegades és més petita del que pensem; n’hi ha moltes altres, i no parlo de fantasia o ciència-ficció, parlo de les realitats que habiten altres cases, altres barris, altres famílies o comunitats, altres països i, en el fons, altres temps. La manera en què parlem d’ella, les paraules que escollim per definir-la a vegades diu més de la nostra mirada, de la nostra necessitat que de la realitat en sí. Al final, «impossible» potser és simplement la manera en què definim un fet fins que succeeix i es fa possible. Qui decideix, per tant, quin fet és realment impossible? Com podem saber que alguna cosa mai tindrà lloc?

Perdoneu aquesta divagació, però reconec que aquest Impossible d’Erri De Luca m’ha fet pensar en les paraules (el seu protagonista també ho fa, sovint), en el discurs, en la forma que tenim de pintar el món segons ens interessa o ens diuen que ens interessa. Però abans de seguir amb això, parlem una mica del llibre en sí mateix, de la història que ens proposa i de com ho fa. Es tracta d’una historia narrada amb dos formats diferents: un diàleg que és un interrogatori, i una correspondència epistolar que només té un interlocutor. De Luca ens planteja com a premissa el que podria semblar una estampa quasi quotidiana: un home surt a passejar per la muntanya tot sol, perquè li agrada, perquè gaudeix de la solitud i de la immensitat de la natura. Però es troba amb un altre home. El deixa passar, perquè prefereix anar sol, tranquil. Al cap d’unes hores, descobreix que aquest home ha tingut un accident i ha mort. Casualitats de la vida, o no, l’home mort era un antic company de lluita del protagonista; un company de lluita que els va trair fa molts anys. Aquesta coincidència no li sembla simple casualitat al fiscal, qui decideix acusar-lo d’homicidi. I així comença el diàleg, l’interrogatori entre dues realitats: la d’un jove que viu còmodament dins del marc legal i social del país on ha nascut, i la de l’home que va ser revolucionari, que segueix considerant que el món no funciona del tot com cal i que no ha claudicat ni dels seus ideals ni de la persona que és. És aquesta dualitat, aquesta diferència entre els dos homes que hi ha a la sala, el que provoca que l’interrogatori no sigui el que hom esperaria en una investigació per homicidi, i que es transformi en un diàleg profund que va molt més enllà dels simples fets de la mort, accidental o provocada. Passa quelcom similar amb les cartes, que ell escriu al seu «amormeu», sense cap intenció d’enviar-les, simplement com una manera de comunicar-se, de recordar i endreçar els pensaments i els records en forma de diàleg amb l’altre.

A través d’aquests dos formats podem dibuixar un quadre del caràcter i el passat del protagonista, però també de la petita història que ens explica i de la gran història que també marca un país. Descobrim la lluita revolucionaria, els anys de plom italians, i podem observar un petit fragment d’una Itàlia que potser molts lectors no coneixen. No es tracta d’un llibre d’història, però sí que la història serveix com a rerefons i com a explicació, com a fil conductor que ens recorda que les coses tenen un passat, que alguns dels drets que creiem inamovibles es van haver de lluitar durant anys en molts països. Hi ha lluites que van sortir bé, que van collir els seus fruits, d’altres que van ser derrotades o que feien servir mètodes que ara no entendríem. Però existien. Dit això, aquest llibre no ens parla simplement d’això. No ens parla del passat, sinó que també ens porta al present. De fet, durant tot el llibre trobem reflexions sobre la justícia social, sobre la llibertat, sobre l’Estat, sobre el capitalisme i la forma en què tracta al treballador. Un exemple el podem trobar durant un dels primers diàlegs, quan estan parlant d’accidents. El protagonista li retreu al fiscal que ell està disposat a considerar accidents laborals el que en realitat són «homicidis de treballadors, que es veuen empesos més enllà del límit de resistència i de les condicions de seguretat». Com sempre, un pot estar d’acord o no amb el protagonista, però és interessant que apareguin aquest tipus de reflexions, sobretot si poden ser desencadenants d’altres, si ens poden convidar a llegir la realitat i entendre el que s’amaga darrere de certes paraules que queden molt bé, sobretot si són en anglès, però que en realitat maquillen allò que sembla que no es vol veure. 

Aquest llibre ens presenta un home gran que ja ha viscut, que accepta l’aïllament com una manera d’estar amb ell mateix i seguir lliure. L’experiència i els anys han fet que reflexioni i que tingui una capacitat dialèctica que sap jugar en el terreny de joc que planteja el fiscal. Mostra una tranquil·litat que ens pot sobtar: no sent ràbia, ni por ni tristesa. És com si la seva força, la seva fidelitat a unes idees, però sobretot a ell mateix i a la seva manera de pensar i viure, li haguessin ensenyat on posar els peus, tant a la vida com a la muntanya. La muntanya, l’altre espai present durant tot el llibre, i que serveix com a contrapunt. Al despatx o a la cel·la els espais són tancats, acotats, teòricament no ets lliure, els altres controlen els teus moviments; la muntanya és un espai obert, lliure, on tu controles els teus moviments o pots caure, pots morir. La natura, la muntanya, l’escalada, allò que no serveix per a res i no vol servir per a res com a contrapunt dins d’una societat i un circuit on tot té un motiu, on tot té una finalitat, un benefici.

Impossible és un llibre curt però intens, poètic i polític, senzill i profund. Es tracta d’un llibre que ens parla de la fraternitat, l’amistat i la traïció, de la natura i la societat, de la justícia i la llibertat, de la comprensió i de la paraula, del llenguatge, de la manera en què conforma el discurs i la realitat, però també l’espai que hi ha dins nostre, allò que podem mostrar o amagar, allò que resideix al cervell o al cor, allà on viuen les idees, els ideals i les conviccions. Un llibre que es pot llegir en una tarda i tornar a començar per seguir gaudint d’una lectura plàcida, delicada i punyent que sap sacsejar-te sense cap drama, simplement parlant.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson