Etiquetas

, , ,

Quan llegim, podem fer-ho de diferents maneres. No em refereixo només al suport físic o la postura, sinó a les diferents lectures que es poden desplegar davant nostre: ens podem quedar a la superfície de la història, que no vol dir que sigui en cap moment una lectura superficial, o podem deixar-nos portar pel joc simbòlic que es va teixint entre la trama, oferint una amplitud temàtica i reflexiva molt més gran del que ens podríem imaginar al principi. Atrapa la llebre, de Lana Bastašić, publicada en català per Edicions del Periscopi i en castellà per Navona, ofereix aquesta possibilitat, la de gaudir d’un relat que sembla simplement una road trip, el retrobament de dues amigues que fa dotze anys que no es veuen, ni es parlen, però que alhora és una reflexió profunda sobre el llenguatge, la identitat i també una manera subtil i intensa de parlar d’un conflicte, el dels Balcans, sense parlar de guerra, però sense amagar el que va suposar.

Atrapa la llebre

Atrapa la llebre és un d’aquells llibres on no sobra res, on tot està molt ben pensat, molt ben trobat; fins i tot la cita inicial encaixa a la perfecció, una cita d’Alicia al país de les meravelles, on l’Alicia diu amb certa timidesa: «Us podria contar les meues aventures… a partir d’aquest matí. […] No tindria sentit retrocedir fins ahir, perquè aleshores jo era una altra persona». Amb aquestes dues frases, Lana Bastašić ens dona una de les claus per assaborir un dels molts temes que apareixen en el llibre (i mentre escric aquesta frase puc sentir la veu i el riure de la Lejla, reviure una conversa entre ella i la Sara sobre la necessitat que les històries tinguin claus o no, perquè també trobem reflexions sobre la narració, sobre el relat no només com a història sinó també com a construcció, com a explicació d’una realitat, d’un moment històric o d’una identitat).

Si comencem pel començament, com la Sara diu que farà, ens trobem amb una trucada telefònica que arrenca a la Sara de la vida que s’ha construït a Dublín. Es tracta de la Lejla, l’amiga de la seva infantesa i adolescència, a qui no veu i amb qui no parla des de fa dotze anys. La seva antiga amiga li demana que torni a Bòsnia i que l’acompanyi a buscar el seu germà, l’Armin, que està a Viena. La Sara accepta, malgrat no voler abandonar la vida que té a Dublín, la dona que ha aconseguit ser i la llengua d’adopció que ha fet seva (de fet, durant aquesta primera trucada, la Sara considera que s’ha embrutat per parlar en la seva llengua materna, quelcom que diu molt de la seva necessitat de fugir del seu país i potser també de la persona que va ser). I el viatge comença: un viatge que és físic, a través de carreteres que la fan creuar la seva pròpia història i geografia personal (magnífic joc el que fa l’autora amb la foscor de les carreteres), però que també és simbòlic i carregat d’una profunditat psicològica que alhora ens ofereix una visió amplia de la realitat viscuda i la realitat que ens relaten i ens explica.

La construcció de la novel·la juga amb el temps, però també amb la veu narrativa de la Sara. La narració present, la que ens porta de Dublín a la zona dels Balcans fins a Viena està escrita en tercera persona, però la que cerca els records, la que narra la infantesa i l’adolescència es decanta per la segona persona, com si estigués parlant amb la Lejla, explicant-li aquesta història i alhora intentant explicar-la a ella, fent un esforç per encabir-la dins de la definició i la imatge que la Sara voldria mantenir d’ella mateixa i de la seva amiga, a qui diu no reconèixer en l’actualitat. Però, es reconeix ella mateixa realment?

Un dels altres encerts del llibre crec que és la forma en què es presenten els personatges, perquè un d’ells realment mai l’arribem a copsar del tot, perquè només el coneixem a través dels ulls de l’altre. Potser la Sara ens resulta més propera o més amable en certs moments, i potser la Lejla ens sorprèn pel seu caràcter, però al final totes dues són personatges amb una identitat fragmentada, una identitat que, en el fons, fa que potser siguin més que personatges. La forma en què la Sara narra ens parla de la seva necessitat de convertir-ho tot en relat i potser distanciar-se de la realitat a partir de records que, en certs moments, ni ella mateixa sap si són fidels al que va passar. A vegades se’ns presenta com una narradora poc fiable, com algú que mira el passat encara buscant-li un sentit que no sap si té. Per d’altra banda, tenim la Lejla i el seu caràcter, el seu canvi de nom, la seva història (amb la discriminació patida, el germà desaparegut…), que condensa moltes històries en una sola persona. Identitat, llenguatge, memòria i dues dones que ens parlen de dues maneres diferents d’entendre-les perquè també parteixen de dues realitats diferents.

Bastašić sap jugar amb el narrador i amb el llenguatge, però també sap com exposar el conflicte sense necessitat de parlar de «guerra»: ho fa mostrant les vivències i les conseqüències. D’aquesta manera convida al lector a llegir entre línies, a comprendre el que s’amaga darrera de la necessitat de canviar les lletres d’un nom o en la cara de rebuig d’una mare quan es presenta una millor amiga que no encaixa en allò correcte, en allò ben vist. Petites pinzellades en forma de records que també es barregen amb un present on cadascuna de les dones que transiten aquesta història ens mostren com es pot reconstruir una identitat, com ens podem maquillar o tenyir o canviar de país i de llengua per maquillar-nos de forma més profunda, però seguir portant a sobre tot allò viscut.

Voldria fer un últim apunt en relació a la llebre del títol. Sí, és una nova referència al llibre de Lewis Carrol, però també és una forma de crear un vincle que travessa tota la història. La tenim al títol, la tenim en el passat de les noies i en el present, en forma de quadre. La gràcia és el joc que fa entre el conill i la llebre, dos personatges d’Alicia al país de les meravelles i que aquí sembla que es fusionen i separen per crear aquest fil conductor que serveix també com a tancament i potser també com a símbol del viatge, de la recerca del sentit (de la clau) de la història per part de la Sara, que també busca entendre la seva identitat i la de la Lejla. Un fil conductor que ens porta fins a un museu, fins al quadre d’una llebre, fins el món dibuixat en el seu ull, un record capturat per la memòria, no en viu, perquè la llebre s’hagués mogut. Nosaltres ens movem, i mentre ho fem, la memòria guarda records que ens construeixen i que a vegades construïm, creant un relat, una història que també es pot moure, encara que la guardem en un paper.

Bon dimarts i bones lectures!
Inés Macpherson