Etiquetas

, , , , , ,

Hi ha autors de qui recordes perfectament el primer llibre que vas llegir. El moment, l’edat, el lloc o la raó que et va portar a tenir aquell llibre entre les teves mans. Recordo el primer cop que vaig endinsar-me en els contes d’Edgar Allan Poe o Ray Bradbury, la primera vegada que vaig sentir el nom de H.P. Lovecraft o el de Mary Shelley. Hi ha quelcom especial en una primera vegada. No saps què trobaràs. Sí, et poden haver explicat l’argument, l’estil i fins i tot l’univers de l’autor o l’autora. Pots anar preparat, pots analitzar el pròleg per saber on estàs a punt d’entrar, però mentre les pàgines i les històries avancen, entens que no hi ha res com llegir-ho per viure-ho.

No havia sentit a parlar mai de l’Aliette de Bodard fins que els editors de Mai Més van decidir publicar un recull de relats de l’univers Xuya: La mestra del te i la investigadora (traduït per Anna Puente i amb una coberta de Guillem H. Pongiluppi que retrata molt bé el món que l’autora evoca a les seves històries). El format del relat, sigui curt o llarg, sempre m’ha interessat, i la feina que estan fent des d’aquesta editorial és realment molt bona, així que la idea de descobrir què hi havia darrera de l’univers Xuya era molt temptadora.

La-Mestra-del-Te-Portada

El primer que ens trobem quan obrim aquest llibre és un magnífic pròleg d’Alexander Páez on ens convida a fer un petit recorregut per la ciència-ficció i les seves definicions, per, tot seguit, presentar-nos el món imaginari d’Aliette de Bodard perquè ens fem una idea dels temes que tracta al cicle de Xuya i l’estil narratiu que predomina. Després, la mateixa Aliette de Bodard exposa unes “Notes sobre la cronologia” que ens ajuden a ubicar els relats a nivell temporal, però també a entendre l’extensió d’aquest univers en tots els sentits.

Els relats que trobem a La mestra del te i la investigadora (que és també el títol del relat més llarg) estan situats a l’era espacial de Xuya. I sí, hi ha naus i hi ha estrelles i planetes i un univers desconegut, amb anells i fondàries. Però hi ha molt més que això. Per una banda, tenim el context social i cultural que ens planteja, on la guerra, les invasions, el racisme o el colonialisme estan presents, recordant-nos que, malgrat passar a l’espai, malgrat situar-nos en un futur que prové d’un passat i un present diferents al nostre, hi ha quelcom que ens ressona, perquè parla d’allò humà. Aquest context marca la realitat i, per descomptat, marca també a les persones que hi viuen. I per això l’altra cara de la moneda d’allò humà, és a dir, allò íntim i personal, les relacions familiars, socials o d’amistat també estan impregnades per aquest món, que deixa una empremta en la identitat de cada un dels personatges.

Tots els relats ens mostren clarament que allò que mou a les protagonistes (sí, estic parlant en femení, perquè totes les protagonistes són femenines i, de fet, quasi tots els personatges secundaris també ho són) és íntim, emotiu i personal, però en cadascun d’ells es fa evident la relació que té amb allò que les envolta, amb la realitat que respiren i que fa que observin el món, la família o la pròpia persona de la manera en què ho fan. Per aconseguir això, Aliette de Bodard treballa amb l’equilibri entre la descripció i la narració que cerca la vessant més activa, més dinàmica del relat i l’exploració psicològica i emocional de les protagonistes. Sense recrear-se en grans traumes o grans drames, sense insistir en allò més gran o més impactant, va trenant una sèrie d’experiències que retraten el món on viuen aquestes dones que són lluitadores, que són amoroses; que han patit i que han perdut, però que segueixen allà i que es mouen amb una precisió que flueix de la ploma d’una autora que ha tingut cura de cada detall.

No sé si estaré dient més del que toca, però reconec que hi ha un aspecte d’aquest univers que m’ha semblat fascinant, i és la idea de l’ànima de les naus. Hi ha quelcom evocador i poètic, humà, tendre i alhora dolorós; la forma en què descriu la seva estructura, el seu interior, la veu que els hi dona, la manera en què es mouen, observen o senten t’embolcalla i fa que siguin familiars. És aquesta subtilesa, aquesta bellesa que trobes entre les estrelles i les cicatrius, entre la guerra i els records el que fa que aquest recull resulti tan sorprenent i alhora proper.

Un primer tast que deixa amb ganes de més.

Bon dimecres i bones lectures!

Inés Macpherson