Etiquetas

, ,

«Que hagis escrit un llibre sobre alguna cosa, no vol dir que ja no tinguis res a pensar sobre el tema. Sempre hi ha lloc per expandir les teves idees, seguir aprenent. La meva feina no és arribar a una resposta i anunciar-la. La meva feina consisteix a mantenir portes obertes, o obrir finestres», deia Ursula K. Le Guin. I em sembla una descripció molt encertada del que aquesta gran autora aconseguia amb les seves novel·les, perquè no tanca les preguntes que planteja; ella les va teixint entre les línies de la història perquè les puguis anar trobant, perquè les facis teves i hi segueixis rumiant un cop has tancat el llibre. Un llibre que, per cert, fa goig fins i tot abans de descobrir el seu contingut, perquè l’edició que ha fet Raig Verd de La mà esquerra de la foscor (amb traducció de Blanca Busquets) és una meravella plena de detalls que et convida a perdre’t per Gethen, a endinsar-te al món d’Hivern.

LA-MA-ESQUERRA_COBERTA_web

La capacitat que tenia Ursula K. Le Guin per crear mons queda demostrada en aquesta novel·la. Primer de tot, no imagina un sol planeta, sinó uns quants. Imagina una Federació Galàctica, l’Ekumen, amb les seves característiques, la seva història, la seva manera d’entendre la política, el progrés i, sobretot, la comunicació. Perquè Le Guin tenia molt clar que la paraula, el llenguatge i el diàleg eren importants. Potser per això no cerca una única mirada, una única veu, sinó que ens permet observar la història, i l’altre, a través dels ulls dels dos personatges principals, en Genly Ai, l’emissari de l’Ekumen que ha viatjat a Gethen per veure si es pot establir una relació amb ells, i l’Estraven, el primer ministre de Karhide, un dels països d’Hivern. Gràcies a aquestes dues mirades som conscients de la forma en què cadascun d’ells pensa i sent, i també som conscients de la manera en què es veuen, en què pensen l’altre, al principi amb desconfiança, perquè és un altre, un estrany, algú diferent que no entra dins del cànon d’allò que cadascun d’ells entén per normal. I és que, encara que situï l’acció a un altre planeta, Le Guin està fent un retrat del comportament humà, i de la por a allò que no entenem, a allò que no és idèntic a nosaltres i no encaixa en la nostra descripció i definició del que és correcte, perquè, malgrat les similituds, hi ha diferències; sempre hi ha diferències, i alguns només saben veure això.

Algunes d’aquestes diferències entre en Genly i els habitants d’Hivern potser són petites, però d’altres són singularitats notables i remarcables. I és que a Gethen no existeix el gènere en el sentit en què nosaltres l’hem entès durant molt de temps, és a dir, com a una dualitat marcada des del naixement. Allà, durant les èpoques de kèmmer (una mena de zel), desenvolupen un gènere o un altre, i s’aparellen. Quan passa aquest període, tornen a ser androgins, fins que comença el nou cicle. Això implica que no hi ha un concepte d’home i dona marcat, no hi ha unes tasques associades a un gènere o a un altre, no hi ha discriminació pel gènere ni rols estipulats. Ella mateixa explicava, al documental Worlds of Ursula K. Le Guin, que potser podria haver desenvolupat més aquest tema de la dona, però crec que tal i com ho va fer en el seu moment és brillant, perquè ens situa en una mirada, la d’en Genly Ai, que en certs moments ens pot incomodar pel llenguatge, per les observacions i els comentaris que fa en descriure el comportament, el caràcter i l’aspecte de l’Estraven. Però en Genly Ai és un home que mira aquest món estrany des dels ulls d’un home, des d’una estructura binària que marca unes condicions específiques pels homes i per les dones, on el paper d’aquestes era, i per desgràcia segueix sent per a molts, inferior, secundari, tou, dèbil… Per tant, la visió que ens ofereix Le Guin fa el que ha de fer: mostrar la mirada masculina d’una època; una mirada que vol encaixar-ho tot en la seva manera de veure les coses… fins que comprèn que no pot. Podria haver explorat o aprofundit més en el tema? Sí, probablement, però el que planteja no és una resposta, sinó una porta perquè el lector pensi. I això ho aconsegueix, sobretot quan poc a poc ens ensenya com podem aprendre a acceptar aquell que no és com nosaltres.

Un dels altres aspectes interessants de La mà esquerra de la foscor és la manera en què aconsegueix que pensem en l’ús del llenguatge quan es parla de conflicte o de guerra; que ens preguntem pels mecanismes de la política i descobrim les reflexions sociològiques i filosòfiques que bateguen entre les seves pàgines (la conversa amb Faxe sobre les profecies i la voluntat de demostrar com és, d’inútil, saber la resposta d’una pregunta equivocada, perquè només hi ha una pregunta que pot ser contestada i ja en sabem la resposta, és magnífica).

A Hivern descobrim països enfrontats, en tensió constant, incapaços de parlar, de comunicar-se realment per entendre’s. Le Guin imagina un món diferent, un univers llunyà, però que està ple de nosaltres, perquè per a ella la ciència ficció buscava retratar la realitat, el present, però de manera metafòrica. I les metàfores que hi ha a La mà esquerra de la foscor són potents, perquè van més enllà del seu temps i ens interpel·len com a éssers humans i fan que ens mirem en un mirall que mostra la nostra foscor, però també certa llum. Ens posa davant d’un comportament humà marcat per l’enveja, la desconfiança, la rancúnia, les intrigues polítiques, però també ens ofereix la possibilitat de reflexionar sobre el respecte, la responsabilitat, la sinceritat i l’afecte en tots els sentits. La forma en que l’amistat entre els dos personatges es va construint és subtil, fins i tot estranya, però es fonamenta en la capacitat que tenen de trobar una forma i un espai on comunicar-se, on escoltar-se, on entendre’s.

Trobem a més, entre mig de la història, petits fragments, contes, llegendes que ens expliquen la cultura de Gethen i ens ajuden a veure la complexitat d’aquest món que no és només un nom, un planeta imaginari, sinó una construcció que ens permet mirar de reüll el nostre i a nosaltres mateixos.

Al final, un cop el viatge d’en Genly s’acaba, descobrim un epíleg magnífic d’Ursula K. Le Guin, on parla de la ciència ficció, i el seu discurs d’acceptació de la medalla de la National Book Foundation. Una manera perfecta de tancar un llibre que és tot un clàssic i que està ple de petites meravelles. Amb un ritme pausat i unes descripcions acurades, tant per parlar del paisatge com del comportament i les accions humanes, la novel·la ens ofereix reflexions que demostren la profunditat que cercava aquesta autora, que val la pena reivindicar i, per descomptat, llegir.

Bon dimecres i bones lectures!

Inés Macpherson