Etiquetas
Fa uns mesos que l’editorial Mai Més va arribar a les llibreries amb força i una selecció de títols interessants i amb una presentació molt cuidada. Sí, allò més important d’un llibre és el contingut, la seva història, però cal reconèixer que també s’agraeix quan l’objecte està ben fet, i en aquest cas ho està, perquè han cuidat tots els detalls en totes les col·leccions. Tant la imatge principal que va crear l’Àlex Santaló per Els assassinats de la Molly Southbourne, de Tade Thompson, com la que ha creat la Xulia Vicente per Persons non grata, de Cassandra Khaw, són la mostra d’una idea molt clara del que es vol transmetre. Dit això, avui us vull parlar del contingut d’aquest segon títol de la col·lecció Catxap, publicat al setembre de 2019 i traduït per Ernest Riera: Persons non grata, un binomi compost per dues històries, “Cops de martell, ossos trencats” (història finalista als premis Locus) i “Una cançó de quietud”.
La primera d’aquestes històries t’atrapa abans que comenci la narració amb dues frases meravelloses: «Per a tots els monstres que s’amaguen en aquest món, espero que els nens us escorxin vius. Per a tots els nens del món, que ningú no us digui que no podeu fer sang als vostres monstres». Estan allà, en cursiva, tacant la pàgina en blanc i dient tot el que cal saber abans d’entrar en matèria. Perquè sí, hi ha nens i hi ha monstres. El que passa és que els monstres a vegades no són les ombres que s’amaguen a l’armari, no són imaginaris ni desapareixen quan obres els ulls. I quan els monstres són molt més reals i físics, a vegades es necessita ajuda. Aquesta és la premissa de “Cops de martell, ossos trencats”: un nen que demana ajuda a un detectiu perquè es desfaci d’un monstre, en aquest cas el seu padrastre. Per què? Doncs perquè el nen sap que en Persons, el detectiu protagonista d’aquesta història, també és un monstre.
Amb aquest plantejament inicial, Cassandra Khaw ofereix un relat que barreja novel·la negra i horror lovecraftià d’una manera molt personal, creant imatges molt visuals i suggeridores que fan que puguis assaborir el regust a blanc i negre del relat, però també la foscor d’allò viscós que llisca sota el nostre món, bategant amb gana, amb un desig primari d’estripar, esquinçar i devorar. Això permet que els arquetips clàssics adquireixin una altra tonalitat gràcies a descripcions de malsons corporals que es podrien tocar si sortissin de les pàgines on estan confinats… o no. Alguns són malsons amb nom, i això és el que porta la novel·la del gènere negre a l’univers més lovecraftià. La gràcia és que, malgrat no conèixer la seva mitologia a fons, la història funciona perfectament i t’arrossega amb ella cap a les profunditats.
L’estil d’aquesta primera història té un toc clàssic; es directe, concret, però alhora té quelcom narratiu que et fa a tu també lliscar per les pàgines acompanyat de la veu profunda de Persons. Perquè segur que té una veu profunda, o així és com sona al meu cervell. De fet, mentre l’estava llegint em vaig sentir com el personatge de Castle al capítol catorze de la quarta temporada de la sèrie: quan es troba el diari d’un detectiu privat, comença a llegir i, de cop i volta, quan deixa la lectura i torna al món real per parlar, es pregunta per què sona a narrador. Doncs Persons sona a narrador: intens, jugant amb els tòpics del gènere i mastegant les paraules des del lloc que ocupen aquells que ja han vist i viscut molt.
La segona història, “Una cançó de quietud”, deixa enrere a Persons com a protagonista i ens presenta a un altre personatge, en Deacon James, un músic afroamericà que es dirigeix a Arkham amb el seu saxo per guanyar-se la vida tocant a algun local. Com a músic, la seva vida està plena de melodies, però el que no sap és que la que últimament sent a dins del seu cap no és divina, sinó una força destructiva que podria acabar amb tot. Qui sí ho sap és en Persons, i per això el busca i el persegueix, fent que en Deacon comenci a patir l’horror tant a dins com a fora del seu cos.
La sensació d’angoixa inicial del personatge va in crescendo, perquè la persecució accelera el ritme narratiu, però sobretot el melòdic que porta Deacon a dins, fent que passi de la realitat al malson amb més freqüència. I el que semblava simplement un viatge es transforma en un viatge cap a la bogeria i l’horror, però també en un viatge per comprendre certs aspectes de la humanitat. Si en el primer relat el monstre que perseguia Persons era un de concret, vestit amb la imatge del maltractador, en aquest cas trobem monstres còsmics, però també d’altres molt humans: els del racisme, la pobresa, la incomprensió. I són a vegades aquest altres monstres els que alimenten el desig del triomf d’aquells que s’amaguen a les ombres, disposats a devorar-ho tot.
Amb estils lleugerament diferents, però amb una capacitat visual que atrapa des del primer moment, els dos textos de Cassandra Khaw t’ofereixen un viatge per un món de malsons que sap jugar amb els gèneres, amb els referents lovecraftians i que et deixa amb ganes de seguir llegint més històries sobre John Persons. Esperem que n’hi hagi més.
Bon dimarts i bones lectures!
Inés Macpherson
Encuentosydesencuentos's Blog 