Etiquetas

, , ,

Sense ser-ne conscient, he llegit aquests magnífics Satèl·lits d’Elisenda Solsona (Males Herbes, maig 2019), precisament aquest cap de setmana, amb lluna nova. I encara que la lluna teòricament segueix al mateix lloc de sempre, m’ha semblat una gran coincidència que, mentre jo passava pàgines, ella no m’estigués mirant des del cel. Aquesta observació no és gratuïta i tampoc estic revelant res que no pugui deduir el lector en llegir la contracoberta del llibre. I és que les vuit històries que trobem aquí passen sota el cel d’una nit sense lluna, però no perquè sigui nova, sinó perquè ha desaparegut. Per què? Potser perquè a vegades necessitem que passin coses fantàstiques, estranyes o inexplicables per poder mirar una mica més enllà, sigui més endins o cap a fora.

satèl·lits

 

La desaparició de la lluna, present en tots els relats, a vegades és secundària, però sovint marca algun dels fets que sacsegen el món dels protagonistes i fan que la història es desenvolupi. La lluna, un element que sempre ha estat carregat de simbolisme, que s’ha relacionat amb la transformació de certes bèsties o amb el despertar de la bogeria de certes persones, amb els cicles i els canvis, segueix trastocant i trastocant-nos quan desapareix, perquè ens desperta la por, ens fa preguntar-nos què ha pogut passar i quins seran els efectes que tindrà el buit que deixa o si tornarà. Com un mirall de les relacions humanes que, quan es trenquen, també fan que tot trontolli.

I és que, en el fons, aquests relats parlen precisament de relacions humanes. Sigui en primera persona o amb un narrador focalitzat que va movent-se entre els personatges, no trobem cap conte on hi hagi una persona sola. Com passa entre la Terra i la Lluna, aquí també trobem parelles, de tot tipus, d’amics, d’amants, de familiars… I en totes aquestes relacions sembla que hi hagi un punt de paral·lelisme amb la relació entre el nostre planeta i el satèl·lit. La gràcia és que, a vegades, aquells que semblaven ser els que depenen de l’òrbita de l’altre per existir, com la lluna que desapareix, aconsegueixen desfer-se també d’aquest lligam, sigui per trencar-lo o per descobrir per què es va trencar, què s’amagava darrera d’un silenci o d’aquella foscor que havia tacat el cel del seu món personal.

En el primer relat, «Engranatges», ens endinsem en un paisatge que juga amb una subtil dualitat: la muntanya, la neu, el bosc i l’hotel són escenaris que poden ser idíl·lics o terrorífics, depenent dels referents literaris, cinèfils o personals que cadascun tingui. La gràcia és que l’autora ens permet situar-nos en les dues visions, aquells que veuen una realitat tranquil·la i aquells que veuen la foscor. I aquesta dualitat no acaba aquí. Les dues parelles de personatges que apareixen representen dues maneres diferents d’entendre el món i dues necessitats vitals diferents. Al final, la fina línia que separa la realitat i la fantasia, allò idíl·lic d’allò terrorífic sembla que es trenca, que tot s’uneix per donar un final perfectament calculat.

També sobre relacions ens parla el relat «Rems», però en aquest cas hi ha quelcom molt més poètic, tant en la relació en sí com en els efectes de la desaparició de la lluna. El final, revelador i colpidor, lliga també amb el relat de «Vies» on l’autora juga amb allò que el nostre cervell normalment accepta com a resposta lògica d’una escena per, després, trencar els nostres esquemes.

Hi ha relats que potser s’aparten més del punt fantàstic per jugar amb els aspectes més humans i terrenals de les relacions humanes, com passa amb relats com «Finestres» o «Sals de bany», on ens trobem amb un retrat dolorós de la dependència i de les expectatives que a vegades posem en l’altre i que després no es compleixen. Relacions tòxiques que poden ser molt familiars, però que estan emmarcades en un ambient asfixiant que carrega encara més la sensació d’ofec i d’angoixa que es pot tenir malgrat no hi hagi cap monstre més enllà d’un mateix o la seva relació amb l’altre.

L’absència de la lluna es torna més màgica, fantàstica i terrorífica en el relat «Balls». La manera en què l’autora fa que vagis entrant en el conte, a partir d’una escena totalment quotidiana, per després trencar-ho tot és extraordinària. I aquest és un aspecte a destacar de tots els contes: la forma en què la quotidianitat es va transformant a través d’unes descripcions, unes atmosferes i unes frases que saben perfectament per on et porten. I s’agraeix, perquè pots sentir com també a tu et venen ganes de sortir corrents.

Els dos últims contes del recull, «Closques» i «Reixes» juguen amb la lluna, però també amb les històries que expliquem o ens expliquem. El primer és colpidor pel que relata, però també és memorable per la manera en què utilitza la simbologia i les imatges per crear una xarxa d’històries i somnis que després es transformen en quelcom ben diferent. Una història que ens parla dels horrors que habiten entre nosaltres, dels monstres que tenen ben poc de fantàstics, i de com ho poden trencar tot. Un retrat psicològic molt ben treballat i amb una part final on tots els elements que han anat apareixent acaben encaixant a la perfecció.

L’últim conte, «Reixes», funciona com a relat, perquè juga amb la realitat i la fantasia de forma molt encertada, però també com a tancament del recull, perquè és un cant a l’escriptura, a la creació de mons, a la fantasia, i també perquè la lluna torna a estar present, com si haguéssim fet un viatge a les fosques pels mons de l’autora i ara haguéssim de tornar a la realitat.

Així que si voleu descobrir què passa quan la lluna desapareix, com les ombres que portem a dins poden sorgir quan les òrbites i la gravetat es transformen, quan allò que crèiem inamovible es mou, aquest és el vostre llibre.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson