Etiquetas

, , ,

«Per què ballo?». Aquesta és una pregunta que sovint em fan, acompanyada, per descomptat de la clàssica «I quin tipus de dansa és?». Aquest és un intent de respondre les dues preguntes. Amb aquest text m’allunyo dels comentaris sobre llibres, però la paraula serveix per a moltes coses. També per explicar per què ballo.

Fa molts anys em van trencar. Em vaig trencar. I com a vegades passa quan caus per un pou, en sortir d’ell decideixes prendre un altre camí, provar coses noves. Va ser així com vaig descobrir la dansa. No era una dansa com la que havia provat de petita, amb el mallot, la barra i els miralls. No hi havia una imatge repetida de tu mateixa marcant el que estava bé i el que estava malament. Només el terra, les parets, la música i un concepte diferent del que volia dir dansar. Vaig descobrir un lloc on el moviment no havia de ser maco en sí mateix. No et demanaven que la corba de la teva esquena fos tan marcada que fes mal. No et demanaven que les puntes dels teus peus es trenquessin. El teu cos era més important que l’estètica del moviment, perquè al final el moviment que estaves buscant era orgànic, més enllà de la imatge que pogués veure l’altre. Sense màscares, sense filtres. Real. Vaig descobrir que es podia ballar amb el cos, però també amb l’espai, amb els materials, amb la pintura. Sense jutjar, sense buscar. Simplement pel plaer de fer-ho.

Aquesta és una de les raons per les que ballo: perquè allà vaig descobrir que podia ser i moure’m sense cap etiqueta. Quan balles, quan deixes que la música et travessi, deixes de ser una imatge i et pots arrencar totes les capes de persona que t’has anat cosint. Et pots anar traient les paraules que t’han volgut acotar, els murs que has anat construint al teu voltant, tots els personatges que has intentat ser. Quan balles, quan permets que el cap calli durant una estona, simplement ets. Amb tots els teus defectes, amb totes les cicatrius, amb tots els moviments que de cop i volta et neixen i et descobreixen quelcom diferent de tu. Quan balles, simplement ets. I per un moment, tota la resta no importa. Has arribat a un lloc on et poden créixer ales, on pots convertir-te en llop, en cascada, en tot, en res…

Si tots balléssim més sovint, potser ens trepitjaríem els peus, però potser també podríem deixar de banda tantes etiquetes, tantes cotilles, tants murs… No sé. Potser és absurd, potser és ingenu, però quan balles només hi ha cossos, hi ha moviment. No importa el sexe ni l’edat, el color de pell o l’idioma. El llenguatge de la pell i el de la música són potents. Però insisteixo, potser simplement és perquè jo ballo…

Inés Macpherson