Etiquetas
«En notem la forma [de la por]. Els nens la capten fàcilment, i en acabat l’obliden i la tornen a aprendre de grans. La forma és allà, i al final la majoria acabem entenent el que és: la forma d’un cos sota el llençol. Totes les pors en fan una de sola i enorme, totes les pors que tenim són parts d’aquesta gran por […]. És el nostre cos. I el gran atractiu dels relats de por de totes les èpoques prové del fet que ens serveixen com a assaig de la nostra mort». Aquesta és una reflexió que trobem al pròleg d’aquesta magnífica edició de Torn de Nit, d’Stephen King, publicada per Males Herbes.
Amb aquestes paraules King demostra una comprensió profunda de la por que va molt més enllà de l’etiqueta de simple que molts han volgut penjar a aquest escriptor. Hi ha qui considera que les seves històries es repeteixen, que són molt típiques o que no tenen profunditat. Bé, cal recordar que no tothom vol caure per un pou cada cop que obre un llibre. N’hi ha qui prefereixen la varietat, poder quedar-se atrapat per unes pàgines, visitar els inferns personals d’un personatge o simplement passar una bona estona. Però, més enllà d’això, cal també recordar que fa molts anys que circula la frase «ja està tot inventat», i si no que li preguntin a Shakespeare, perquè l’argument de Romeu i Julieta es pot trobar en la versió del mite de Píramo i Tisbe de les Metamorfosis d’Ovidi. Però, tornant a King, no crec que una persona que pensa la por d’aquesta manera pugui ser acusat de simple. Concebre la por des d’aquest punt de vista em sembla molt encertat. Molt humà. I una forma d’entendre que, al final, qualsevol gènere el que busca es respondre a la nostra naturalesa i tot el que la conforma: el desig, l’avorriment, les esperances, l’amor, la mort, la por al futur, a l’altre, a la soledat; l’angoixa, la por a tot allò que no veiem…
Llegir aquests contes d’Stephen King és com descobrir una mena d’arbre, una xarxa d’històries que et connecten amb moltes altres. Vas passant les pàgines i és difícil reprimir les connexions que el teu cervell va fent, recordant un llibre, un conte, una pel·lícula. I ho fa en doble direcció: cap al passat i cap al nostre present, que era el seu futur quan va escriure’ls. Alguns dels seus relats, com «Jerusalem’s Lot» o «Les hores mortes» ens poden recordar a «La casa del jutge» de Bram Stoker o a «Les rates del cementiri» de Henry Kuttner, encara que els universos que plantegi siguin diferents. N’hi ha d’altres que connecten amb certs aspectes de l’«Home del sud» de Roald Dahl i et fa somriure en veure com sap treballar la mala llet que tots portem a dins. La forma en què tracta els objectes, la forma en que planteja la por que desperta la possibilitat que algun cop es revoltin contra nosaltres, és extraordinària i també ens permet pensar en històries i pel·lícules que ens han fet mirar els camions amb uns altres ulls. Es nota que King ha begut dels clàssics, però també queda clar que ha aconseguit transmetre un imaginari i una forma d’entendre com funcionen les ombres que el fa a ell també un clàssic. Perquè no ens parla des de la distància ni des de l’excés. Ens arrenca del llit i ens porta cap aquells llocs perquè ho vivim amb ell. Ens agafa per dins i ens sacseja, recordant totes les formes que tenen les pors i els monstres.
El més fascinant de la prosa de King és precisament això, que t’atrapa en un segon i, amb quatre pinzellades, ja estàs allà, als carrers d’aquell poble, entre les parets de l’edifici o de la ment del protagonista. No necessita grans descripcions. No necessita crear un gran marc perquè entenguis la història de la parella del meravellós «Els nens de les panotxes» ni necessita precisar cada moviment, gest o to de veu, perquè l’atmosfera que et prepara i les paraules que fan servir els personatges ja serveixen perquè el quadre es pinti perfectament dins del teu cap. És visual i punyent (ajuda la feina de Ferran Ràfols en la traducció), i té una capacitat de jugar amb la foscor, la de dins i la de fora, que fa que gaudeixis de cada pàgina. I el millor de tot és que, quan creies que t’havia ensenyat com jugar amb el terror, et trenca d’una forma completament diferent, ensenyant les altres pors, les que no s’amaguen sota el llit, les que ens miren als ulls cada dia, des de la nostra mortalitat, des de la pèrdua, des de la por al patiment, a la malaltia; des del nostre cos. I ho fa de tal manera que no saps exactament cap on anirà, una capacitat que demostra dominar en molts altres contes, com a «L’amant de les flors».
Aquest és un llibre majúscul. Primer de tot, perquè és una mostra dels contes que va escriure entre 1968 i 1977, cosa que permet descobrir com es va anar forjant l’univers personal de King. I segon, perquè és un ventall ampli del gènere en format breu, que sap deixar-te KO, com deia Cortázar que t’havien de deixar els contes. Les distàncies curtes tenen això. I és una gran manera de descobrir un autor, si no l’havies llegit mai, o de tractar-lo de més a prop si ja el coneixies. En definitiva, un plaer meravellós que cal gaudir amb calma, al llit, si pot ser sol, amb les llums de casa apagades i només la de la tauleta de nit, petita i fràgil, amb la bombeta xiuxiuejant a cau d’orella que potser en algun moment es fondrà i les ombres se’t menjaran.
Bon dilluns i bones lectures!
Inés Macpherson
Encuentosydesencuentos's Blog 