Etiquetas

, ,

Quan em vaig assabentar de que Males Herbes publicaria una novel·la de Ray Bradbury, reconec que em vaig alegrar. I després d’anar a la presentació que van fer a la Calders d’aquest meravellós Un cementiri de llunàtics, encara ho vaig tenir més clar. És un gran tàndem. La passió que desprenen per la seva feina i la passió amb la que van parlar d’aquest extraordinari geni són mostres de que hi ha llibres que han de caure en segons quines mans. I aquestes l’han tractat molt bé. La traducció de Martí Sales és genial i fa que l’univers d’en Bradbury cobri vida.

978849472587

A Un cementiri de llunàtics trobem a un Bradbury una mica diferent del que tothom coneix per Cròniques marcianes o Fahrenheit 451. I és que en Bradbury sap ser crític, àcid, fantàstic, misteriós… Sap ser brutal i alhora domina l’humor negre. Aquí trobem un retrat d’un món que ell va conèixer, el dels estudis de Hollywood, un homenatge a un dels seus grans amics, en Ray Harryhausen, i un misteri a resoldre. Però no us penseu que estem davant d’una novel·la de detectius, encara que ho podria ser, perquè la forma en que està narrada fa que al nostre cervell ho vestim tot de blanc i negre i quasi puguem sentir l’aroma de tabac que sempre acompanyava les pel·lícules del gènere.

El protagonista és el propi Ray Bradbury, que comença a despuntar com a escriptor i rep l’encàrrec de fer un guió per un estudi de Hollywood. Allà es troba amb en Roy (Ray Harryhausen), un amic de la infantesa que sap crear tota mena de criatures. Tots dos han de crear el monstre més fascinant i terrorífic que ha existit mai. Però no serà tan fàcil com imaginar un ésser monstruós. I és que, la nit de Halloween, en Ray rep una nota que el convida a anar al cementiri que hi ha just al costat de l’estudi. I allà veu el que sembla el cadàver de l’antic director de l’estudi. És real? És una broma? Aquest fet serà el detonant d’una trama que traurà a la llum els secrets de l’estudi…

Actrius, investigadors, directors, maquilladors i un munt de personatges aniran desfilant per aquest cementiri de llunàtics, entrant i sortint de l’estudi i de tots els decorats possibles. Trobem la casa dels avis del protagonista, Notre-Dame, el Mont Calvari… i, per descomptat, el cementiri. Però aquest no és de mentida. És ben real, i està a l’altra banda del mur de l’estudi. La ciutat dels vius i la ciutat dels morts; la ciutat plena de llums i la que està habitada per les ombres… dos ciutats unides per les històries, les que neixen i les que moren.

Amb una atmosfera que ens recorda al cinema negre, amb personatges memorables i homenatges a grans figures del seu temps, aquesta novel·la és divertida, boja i una mica surrealista. Ens recorda que Bradbury podia tocar tots els gèneres, podia endinsar-se en tots els universos possibles, fins i tot en el gènere negre.

Respecte a això, una petita curiositat… Fa anys, al 1986, Edhasa va publicar Memoria de crímenes, una recopilació de contes de Ray Bradbury de temàtica policial i criminal. Al pròleg del propi autor, ell demana que no siguem gaire crítics, perquè en el fons no pretén ser Chandler o Hammet; ell simplement escriu. El que és curiós és que hi ha certs elements de la novel·la que apareixen a aquesta recopilació. Al conte «Muere un hombre cuidadoso» apareix el Brown Derby, el restaurant on van els protagonistes de Un cementiri de llunàtics i on es descobreix per primer cop a la Bèstia. I el cementiri al costat de l’estudi de Hollywood (una unió inspirada pel Hollywood Forever, un cementiri que estava just al costat dels estudis de la Paramount) també apareix a un dels contes d’aquesta antologia, en concret a «Ayer vivía».

En definitiva, una novel·la meravellosa, divertida, una mica àcida i amb un punt surrealista que ens ajuda a descobrir una altra cara més del gran Bradbury. Espero que aquesta unió entre Bradbury i Males Herbes segueixi donant el seu fruit. Jo, com a lectora, ho agrairé i molt.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

Anuncios