PARELLA DE SANT VALENTÍ

Ella es lleva i se’n va a la dutxa. Avui es posarà perfum i es posarà aquell vestit tan maco que li van regalar els seus pares per l’aniversari.
Ell es lleva i es queda mirant el regal que hi ha a sobre de la tauleta de nit. Ha posat un llaç prou gran? I el rosa, és l’adient?
Ella embolica el perfum per ell (no és el mateix que s’ha posat ella, que aquest ja està començat) i es revisa les ungles. Ui, potser me les hauria de fer… no queda bé acariciar al teu home amb aquestes mans, es diu. Aprofita que va al carrer per passar per la pastisseria i agafar el paquet de bombons que havia encarregat dues setmanes abans.
Ell es vesteix i es desvesteix cinc o sis cops, fins que troba el conjunt que millor li cau. A més, sap que si es posa camisa, ella estarà contenta. Sobre tot si és una de les que ella li ha regalat al llarg dels anys d’enamorats.
I és que en fa molts que en són, d’enamorats. Es van conèixer fa cinc anys i des de llavors celebren el dia de Sant Valentí com si fos el dia del seu aniversari… perquè el dia dels enamorats és el seu dia: això ho tenen ben clar tots dos.
Es veuen al vespre. Ell la passa a buscar. La troba preciosa.
Ella somriu al veure’l arribar. Va tant mudat… I porta una bossa a la mà! Què li haurà comprat?!
Ell l’ajuda a seure. Han reservat taula per a dos, a un restaurant dels cars. És el preferit d’ella. Ell no en té de preferits. Però ella no ho sap.
Somriuen durant tot el sopar. Són tan feliços! Ella sospira mirant-li als ulls (d’ell). Ell sospira mirant-li als ulls (a ella). El cambrer ha de tossir perquè li facin cas i demanin els postres.
Com cada any, ella obre primer el regal. És un collaret de plata. Somriu, l’abraça i el besa.
− Te l’emproves? − pregunta ell. Ella somriu i diu que sí amb el cap. Se’l posa mentre resa perquè no li toqui gaire la pell. És al•lèrgica a la plata. Ho ha estat sempre. I ell no ho sap. Però no li ha volgut dir mai. Per això ell sempre li regala collarets o polseres de plata −. Et queda molt bé − diu ell, mentre ella se’l treu de pressa, deixant-lo tot just al costat del plat.
Ell obre els seus regals. Un perfum (el mateix que li va regalar l’any passat, però ell fa com si no el conegués de res) i uns bombons. Sempre els bombons en forma de cor a dins de la capsa en forma de cor…
− Per què no en tastes un? − pregunta ella.
− Millor que no, vida, que els del restaurant es molestaran − s’excusa ell. Mai li ha dit, però és al•lèrgic a la xocolata.
Ella insisteix. Mai els tasten junts, els bombons. I ella vol veure com se’l menja.
Ell no sap com dir-li. No vol dir-li, perquè si ho fa, serà com reconèixer que s’han mentit. Així que decideix arriscar-se. Es posa un bombó a la boca. Ella somriu. Ell el mossega. Una meitat per ella. L’altre… per ell.
Ella està tant contenta… tant, que agafa el collaret amb la mà, per fer-li veure que li ha agradat.
De cop, ell li agafa aquesta mà amb força, perquè s’està ofegant. Ella sent com la picor comença a cremar.
Mentre senten la sirena de l’ambulància i la vista se’ls hi torna borrosa, tots dos pensen que potser hauria valgut més la pena dir les coses des del començament. Però això tampoc s’ho diuen, perquè no volen trencar el seu amor.

Inés Macpherson